Un pou fosc on caure

‘Beau tiene miedo’ ★★★★

Sense entrar a comparar-les perquè són úniques (i extraordinàries), Beau tiene miedo, la nova pel·lícula d’Ari Aster (Hereditary), pertany a la mateixa família de pel·lícules que Southland Tales (2006) i Lo que esconde Silver Lake (2018). Són brillants (i esquives) demostracions de força a càrrec de cineastes que, després de firmar almenys una obra imponent, sembla que senten la necessitat de fer una pel·lícula amb què demostrar que no els poden exigir que facin tota l’estona el film que els va posar al mapa. Paradoxalment i com aquelles, Beau tiene miedo no es percep com una pel·lícula estratègica: no hi ha dubte de la seva honestedat. A Aster el preocupa més la construcció del seu malson que l’efecte que tingui en l’espectador. No sembla pensada per provocar.

Cosa que no vol dir que no ho faci: és anguniosa i exasperant. També fascinant. Té punts de connexió amb Synecdoche New York (2008), amb el cine de Charlie Kaufman en general (encara que el guió d’Aster no estigui a l’altura dels seus). Fins i tot hi ha similituds estètiques. Com aquesta, Beau tiene miedo connecta amb l’inconscient del protagonista i el recrea sense concessions. I l’inconscient

Ari Aster (Estrena:28/4/2023) d’en Beau és un pou fosc i sense fons on caiem en el minut u.

Amb un gust inaudit per la idea grotesca i connexions amb Hereditary (2018), Aster filma amb mestria el malson del protagonista, les seves pors i els seus traumes. La seva manera d’imaginar, posar en escena i coreografiar l’horror és brillant (l’inici a l’apartament és directament magistral). Però la pel·lícula també és antipàtica i hostil, cosa que la converteix en un (mal) viatge que no tothom suportarà.

■