Mort als vells per descartables
‘Plan 75’ ★★★★
Chie Hayakawa (28/4/2023)
Amés de ser la població que envelleix més ràpidament, els japonesos componen una societat cada vegada més afligida de falta d’empatia, en la qual la sensació de ser una càrrega resulta inacceptable. Tot això inspira la premissa argumental de l’òpera prima de Chie Hayakawa, ambientada en un present alternatiu en què el Govern nipó, a fi d’alleujar els problemes demogràfics i financers, encoratja els ciutadans de 75 anys o més a optar pel suïcidi assistit. En concret, el film contempla diverses persones afectades –en qualitat de pacients o empleats– que exemplifiquen la incomunicació intergeneracional i la creixent irrellevància dels vincles familiars.
Sense recórrer a la sàtira o la distopia futurista, mantenint-se horrorosament creïble, Plan 75 funciona a tall de reflexió sobre un món que s’acosta al feixisme sense perdre de vista els dilemes individuals dels seus personatges. No tots estan igual de perfilats, però tots contribueixen a remarcar la tensió entre un civisme superficial i un aterridor rerefons. Gran part de la cinta se centra en procediments administratius i formalitats burocràtiques, i aquesta demolidora falta de sentimentalisme no fa sinó emfatitzar tant els puntuals flaixos de sentiment com la ira contra un món que, cada vegada més, ens considera descartables.
■
Aquest documental sobre la bateria en la música popular parteix de les arrels, que van des de jazzmen com Max Roach i Art Blakey fins a clàssics del rock com Ringo Starr, Charlie Watts i Keith Moon, per, a través d’entrevistes amb diversos músics d’un ampli ventall de tendències, fer un retrat gràfic, tot i que succint, de l’evolució d’aquest instrument.
Mark Lo posa davant la seva càmera els i les bateries de The Kinks, Deep Purple, Pink Floyd, Queen, The Police, Iron Maiden, Blondie, The Damned, The Clash, Red Hot Chili Peppers, Santana, Jane’s Addiction, Foo Fighters i Eagles of Death Metal. Com acostuma a passar en aquest tipus de documentals, alguns expliquen coses interessants, d’altres anècdotes sense substància i uns quants entren en profunditat en el que representa no només tocar la bateria, sinó que tot el teu món giri al voltant d’aquest instrument en particular i de la música en general.
Pels músics escollits queden representades moltes tendències: pop, psicodèlia, punk i similars, heavy metal i tota mena de rock dur, la nova onada novaiorquesa, rock mainstream i independent... Gairebé tots els convidats coincideixen en el que suposa ser bateria i hi ha un constant i una mica innecessari aire reivindicatiu: qualsevol amant del rock, al jazz o el funk sap el que suposa la bateria com a ritme, pauta i emoció.
■
Mentre avança amb la fúria d’una bèstia famolenca, Sisu ens ofereix el plaer tan simple com infal·lible derivat de contemplar com una successió de nazis són apallissats, apunyalats, cosits a trets, mutilats i explosionats de manera gràfica. El protagonista és un solitari buscador d’or que derrota tot un exèrcit d’invasors alemanys en els últims dies de la Segona Guerra Mundial, un home sense nom i poques paraules amb uns traumes que se li entreveuen al rostre adobat i la mirada implacable. Es tracta d’un heroi inconfusiblement arquetípic, aparellat amb els del cine exploitation dels 70 i amb justiciers com Mad Max i John Wick.
Mentre es recrea amb la devastació del paisatge, Jalmari Helander dota el relat de sensibilitat. El que explica convida a fer paral·lelismes amb l’aquí i l’ara, però la pel·lícula no mostra interès en reflexions polítiques ni en comentaris sobre les conseqüències de la venjança o l’estoïcisme consubstancial al caràcter finlandès a què pel que sembla al·ludeix l’intraduïble títol; no es molesta a endinsar-se en l’aspecte psicològic, l’històric o el temàtic. El seu objectiu és esquitxar-nos de sang amb bales que foraden cervells i extremitats tallades, amb actitud pròpia dels cartoon de Chuck Jones i Tex Avery i notables dosis d’humor negre. I el compleix.
■
Els primers minuts d’El club del odio són inquietants sense que passi res rellevant. Som en una escola. Una dona surt del lavabo després de comprovar que no està embarassada, tot i que després sabrem que desitja estar-ho. Es creua amb la dona de fer feines, llatinoamericana, i la mira amb menyspreu. A fora troba un nen que espera l’arribada de la seva mare. S’asseu al costat d’ell i li demana que li digui a la dona que vagi amb compte al fregar, perquè podria haver relliscat al terra moll i fer-se mal. La càmera segueix la dona, professora del centre, fins a una església al bosc en la qual es reuneix amb altres dones d’ideologia ària. La càmera para, s’agita. L’únic pla seqüència amb què està filmada la pel·lícula té molt de sentit aquí: el temps real és perfecte per mostrar l’horror que nia en aquesta trobada d’exaltació trumpista, i és evident que es tracta d’un film oportú davant l’auge de l’extrema dreta.
Africans, mexicans, colombians, jueus... No se salva ningú. Una de les dones forma part fins i tot del KKK. Es tracta d’una producció de Blumhouse, firma que, al marge de la franquícia Paranormal activity, ha utilitzat el cine de terror com a arma política a Sinister, Déjame salir i la saga de La purga. Aquí el terror adquireix altres contorns: humanitzar el monstre perquè el retrat de la seva mesquinesa sigui més efectiu.
■