Núria Espert
Confesso que la primera vegada que vaig veure Núria Espert, el febrer de l’any 1978, hi vaig anar amb el prejudici de la grandiloqüència, aquell estigma que jo projectava contra una actriu que em semblava exagerada en tots els seus moviments, amb una entonació engolada i antiga. El muntatge d’Una altra Fedra, sisplau, dirigit per Lluís Pascual, i amb no sé quantes tones de sorra sobre l’escenari, ajudava, a més, que el to fos refistolat i, potser perquè l’obra d’Espriu (un encàrrec explícit d’Espert) era curta, les paraules i les frases s’allargaven fins a l’infinit. No va ser l’inici d’una gran amistat teatral, ho confesso.
Vaig mantenir aquesta distància amb Espert, amb aquest concepte de gran dama del teatre que s’incorporava a la seva personalitat, durant uns quants anys. De fet, no em vaig refer de l’error majúscul, de la miopia escènica que vaig arrossegar durant tant de temps, fins a l’any 2015, quan ella, també dirigida per Lluís Pascual, va interpretar el Rei Lear al Teatre Lliure. Em podria aplicar el que la mateixa Espert deia del monarca de Shakespeare, abandonat enmig de la tempesta de la vellesa: «És molt difícil estremir-se amb aquest personatge, però quan el sents a prop, aquesta dificultat s’esvaeix». La vaig tenir a prop, aquella nit de gener, i vaig entendre que era jo qui, durant tants anys, havia navegat en la meva valoració injusta de qui era, sense dubte, en tota la seva magnitud, una gran dama del teatre. No solament perquè el seu Lear era un colossal ancià desenganyat i trist, però encara impetuós i digne, sinó perquè en aquella versió era la pròpia Espert qui ensenyava tota la seva saviesa, qui aportava tones d’experiència i de coneixement intel·lectual i escènic. Tot el pòsit d’una carrera que ara és a punt de fer 75 anys abocat a la figura del rei decrèpit i cec. Vam pensar, aleshores, que era l’última vegada que podríem veure l’Espert en un escenari. Ens vam equivocar. L’any 2019, un diumenge sense gaire gent al teatre, vaig poder assistir a una de les funcions més impressionants que recordo. L’Espert, també amb Pascual, tornava a Lorca (compto, pel cap baix, més de mitja dotzena d’espectacles lorquians, com a actriu i com a directora) i ho feia amb una lectura del Romancero gitano. Ella sola, vestida de negre, amb l’únic ajut escenogràfic d’unes butaques vermelles i grises on de tant en tant s’asseia per recuperar la seva memòria íntima. «No és un espectacle», va dir, «no és un recital, no són memòries, i alhora ho és tot, hi ha la meva vida i l’amor per Lorca».
Interpretar un gat
No llegia els versos del poeta, sinó que feia una altra cosa: «Parlar-los, actuar-los» o «habitar-los», com va escriure un crític. I alhora, en català, explicava la seva vida. Quan tot just tenia 13 anys, Núria Espert recitava Romance de la luna, luna, sense saber qui era García Lorca. Ho feia en un cafè que freqüentaven els seus pares. La va sentir un encarregat del Teatre Romea i li va proposar que anés a fer una prova per interpretar un gat. La nena Espert, amb 13 anys, va recitar La pubilleta, de Pitarra, un dels poemes més melodramàtics, emotiu fins a l’extenuació, de la literatura catalana. Va aconseguir el paper. Poc després ja actuava al teatre del carrer Hospital en una obra de Sagarra, L’amor viu loca de nieve»,