La clau econòmica del 28-M
EL NOSTRE MÓN ÉS EL MÓN El PIB creix a un ritme superior a l’europeu i puja l’ocupació, però el 8,7% dels espanyols, més que el 2019, tenen problemes per arribar a final de mes
La inflació s’ha reduït, però a l’abril ha tornat a créixer al 4,1%. I la dels aliments, que ronda el 16%, ha fet reduir el consum de carn i peix en el primer trimestre
El debat al Senat entre Pedro Sánchez i Alberto Núnez Feijóo va mostrar que la divisió en dos blocs antagònics, agreujada per la immediatesa de les eleccions municipals i autonòmiques, està convertint la política en una eixordadora i immunda baralla busca-raons.
I la bipolarització també mana en els judicis sobre l’economia. El PP va assegurar que Espanya aniria pitjor que malament. I el PSOE recorre a l’«Espanya va bé» d’Aznar. El PP s’ha equivocat molt perquè la guerra d’Ucraïna no ha fet caure Espanya en recessió. Menys en una crisi com la del 2008. Però Sánchez, ferit per l’error garrafal de la llei del només sí és si –que ha salvat contra les ministres de Podem i gràcies al PP– vol recuperar-se amb una llei de la vivenda que exhibeix com a històrica i la solució a tots els mals. I afegeix crítiques a la política «neoliberal» del PP de Rajoy en un context molt diferent. Espanya havia llavors de retallar brutalment el seu dèficit perquè –al contrari que ara– el BCE no finançava el deute dels estats.
La llei de la vivenda respon a la preocupació pel disparament del preu dels lloguers, però està mal enfocada perquè creu que la solució és limitar els preus (sempre a menys que l’IPC), quan l’autèntic problema és l’escassa oferta de pisos de lloguer, públics o privats. Sánchez promet vivenda social pública, però prometre és gratis, complir...
¿Com va l’economia? Les dades d’aquesta setmana no són dolentes. El PIB va créixer en el primer trimestre un 0,5% davant el 0,1% en la zona euro. En els últims 12 mesos un 3,8% davant l’1,3% de mitjana europea. Hi ha desacceleració perquè venim del 5,5% del 2022, però no està gens malament. I les dades d’ocupació del primer trimestre, tot i que amb ombres, indiquen que l’últim any s’han creat 368.000 llocs de treball, la gran majoria en el sector privat.
Cert que això s’ha aconseguit amb mesures com les ajudes socials, els augments del salari mínim i la revalorització de les pensions amb l’IPC, justes, però amb riscos per a les empreses i els comptes públics. De moment no ha sigut així perquè el creixement, la creació d’ocupació i la inflació han dopat els ingressos de l’Estat i el dèficit s’ha reduït més del previst.
Del 10,1% del 2020 (pandèmia) al 4,8% el 2012.
Però Espanya s’ha compromès davant Brussel·les a continuar reduint-lo al 3,9% aquest any i al 3% –el màxim admès per la UE– el 2024. Cal assegurar el flux dels fons europeus. Però, ¿és possible? Amb sort, sí, però la sort és volàtil i si la pujada dels tipus d’interès –o qualsevol imprevist– redueix el creixement... Però Sánchez prefereix ser president i estar atribolat el 2024 o el 2025 a un exercici de prudència que li complicaria encara més aquest difícil any electoral en què les enquestes, tret de la del CIS, donen guanyador al PP.
L’economia aguanta millor de l’esperat. Però amb problemes. La inflació s’ha reduït des dels màxims del 10%, però a l’abril ha tornat a pujar del 3,3% al 4,1% i tot i que la subjacent ha baixat (al 6,6%), segueix per sobre. I la dels aliments, la que castiga més el consumidor, estava al març en el 16%. Per això el consum privat no va créixer en el primer trimestre i segons una enquesta de l’AECOC (l’associació d’empreses de gran consum) els espanyols han reduït un 40% les seves compres de peix i carn. ¡Compte!
El Banc d’Espanya ha reconegut que les mesures d’ajuda del Govern van contenir la inflació (un 2,5%) i van impulsar l’activitat (un 1,1%) fent que el PIB creixés el 5,5%. Malgrat això l’Enquesta de Condicions de Vida de l’INE diu que el 2022 un 8,7% de les famílies espanyoles van tenir problemes per arribar a fi de mes. És més que el 7,8% d’abans de la pandèmia. I Sánchez, que presumeix de política social, no ha d’oblidar que el neoliberal Rajoy va reduir aquest indicador del 18,6% del 2013, plena crisi, al 10,4% el 2018.
Ni tot blanc ni tot negre. Depèn bastant del color del vidre amb què es miri. Segons el CIS, el 64% dels espanyols creu que l’economia espanyola va malament o molt malament. Però curiós, un «altre» 64,5% diu que «la seva economia personal» va bé o molt bé. ¿Quin d’aquests dos contradictoris 64% és més autèntic i veritable? Potser aquesta és la clau de les eleccions del 28-M.
■
Joan Tapia és president del Comitè Editorial d’EL PERIÓDICO