La vigència de les monarquies

La mort d’Isabel II d’Anglaterra va donar pas a onze dies de commemoracions, amb homenatges i seguicis fúnebres, des del castell de Balmoral, on va morir el 8 de setembre del 2022, fins al funeral d’Estat a Westminster, el 19 d’aquell mes. Ara, vuit mesos després, Carles III serà coronat a la mateixa abadia de Londres, el marc que va acollir també la coronació de la seva mare ja fa set dècades. Assistirem a una altra catedral emocional, en expressió del filòsof Michel Lacroix, amb més de 2.000 convidats, entre ells els reis d’Espanya, Felip VI i Letizia.

No es pot identificar la pompa i circumstància que envoltarà la coronació del nou rei amb un acte polític d’adhesió a la monarquia. La mort d’Isabel II va representar el «final d’una era», com va resumir The Guardian, que va apuntar ja llavors: «Siguem prou assenyats, com a nació canviada i canviant, per reconèixer que la monarquia canviarà i ha de canviar. Aquests seran dies de solemnitat. Aviat serà el moment adequat per debatre aquestes qüestions amb serenitat, sense descartar res i, si és possible, sense l’autoengany hipnòtic que tantes vegades ha envoltat el tema».

Si aquesta reflexió és vàlida per a la monarquia britànica, amb més solidesa que l’espanyola però ara també ferida pels excessos d’alguns dels seus membres, també ho és per a la nostra monarquia parlamentària que afronta la tasca de perviure com un instrument eficaç per continuar moderant i arbitrant el regular funcionament de les institucions, segons el mandat constitucional. El principal repte de Felip VI no és tant esquivar la descapitalització de la institució que ha provocat la conducta del rei emèrit –ha dilapidat el capital que va acumular en la Transició–, com fer de la necessitat virtut: passar d’una tàctica defensiva a una estratègia ofensiva per renovar el consens sobre la Corona.

És veritat, com vam dir arran de la nova visita de Joan Carles I a Sanxenxo, que era de ressaltar que Felip VI fes coincidir l’arribada del seu pare amb un discurs a Ronda en què va recordar que liderar una institució requereix ser un exemple i una referència ètica. També és cert que la monarquia ha de canviar per poder sintonitzar amb les noves generacions. Per fer-ho, es necessita el concurs de les principals forces parlamentàries per abordar el debat «amb serenitat» i «sense l’autoengany hipnòtic» que ha envoltat un tema fins ara tabú.

Són molts els arguments que es poden esgrimir per continuar defensant que la monarquia parlamentària és encara una institució útil. Entre ells, els riscos que afronten avui les repúbliques presidencialistes, com és el cas paradigmàtic de França, on el president Macron està sent incapaç de cohabitar amb una Assemblea Nacional sense majoria absoluta. Els règims parlamentaris, de representació proporcional, s’estan mostrant més flexibles a l’hora d’administrar la complexitat social i la diversitat territorial dels seus països.

Cal aprofundir en la democràcia. Les monarquies només tenen la possibilitat de continuar sent útils si són capaces de mantenir conductes modèliques, d’allà neix la seva legitimitat més enllà dels drets hereditaris. Si Felip VI aconsegueix recuperar aquest prestigi haurà passat la seva revàlida per sobre d’un debat que un dia o altre caldrà fer.

■

Cal aprofundir en la democràcia i les monarquies només podran continuar sent útils amb conductes exemplars

L’opinió del diari s’expressa només als editorials. Els articles exposen postures personals.