Platges contra vent i marea
És possible que aquests dos gossos que acaben de saludar-se comentin alguna cosa dels seus amos, que estan drets, amb la mirada perduda La crisi de la sorra és l’últim flagell climàtic que canviarà la nostra forma de vida i urgeix actuar al més aviat poss
Un trajecte amb tren per la costa del Maresme en aquestes dates de l’any té un plus d’ensurt si t’asseus a la finestra que dona al mar. Pots arribar a sentir que res et separa de l’aigua: la platja pràcticament ha desaparegut en molts punts del recorregut i les roques que delimiten les vies semblen més fràgils que mai, com si una onada brava, de sobte, et pogués tocar. No sempre ha sigut així. Hi va haver un temps en què davant l’Ajuntament de Vilassar, creuant el túnel sota el tren, s’obria una platja a la qual havies de baixar aviat, al matí, per poder posar la tovallola a prop de la vora. Llavors no sabíem res de sorra importada i de crisi climàtica i els únics temporals que ens assolaven eren a finals d’agost i s’acarnissaven amb les rieres dels pobles, deixant inundacions de baixos, i una aigua del mar revolta i bruta, com la sorra.
¿Des de quan parlem dels riscos de la línia de tren que circula per la costa del Maresme? ¿Quines alternatives tenim en marxa? Sobre la taula, les millors són les més cares, com el trasllat de la línia a l’interior. I, com que és cara, es descarta a favor de mesures més barates a curt termini.
La costa del Maresme es desmunta cada any amb les tempestes i altres fenòmens climàtics extrems, i després es torna a muntar.
Camions de sorra, mangueres submarines, reintegren la sorra perduda en una espècie de bucle infinit que cada vegada gira més ràpid, al ritme d’aquest temps tan boig meteorològicament que ens ha tocat viure. La quantitat de diners que s’hi inverteixen és ingent. Ja vingui de les butxaques del Govern en forma de compensació pels temporals o sigui de les arques municipals, l’estratègia per salvar les platges
Dics i regeneració de dunes són mesures de curt o lent impacte davant platges que s’encongeixen i amenacen les vies de tren
sembla absurda. La sorra importada ha de ser de la mateixa qualitat que la de la platja o posa en risc l’ecosistema que l’habita, però encara hi ha més problemes. Creix el tràfic il·legal internacional de sorra, que enfonsa encara més en la crisi els països més pobres del con sud per la cobdícia del que es considera el segon bé més valuós en els nostres temps després de l’aigua, i també les anomenades guerres de sorra: la disputa entre territoris pròxims per l’extracció de terres, una cosa que emula els conflictes pels transvasaments d’aigua de rius que hem viscut.
A Miami, Florida, viuen un problema similar amb l’exèrcit, en el seu cas, abocament contra rellotge per recuperar dunes i platja a la zona danyada pels huracans. I allà, com aquí, també viuen dividits el nou escenari que ha obert la crisi climàtica, una mica atrapats en una il·lusió que no pot durar i que mobilitza tones de sorra de mines de la zona i efectius militars i econòmics cada any.
S’han acabat els temps de llargues platges, els reclams turístics han de renovar-se, i la ciutat ha de buscar altres fonts d’ingressos més realistes. Els experts coincideixen a defensar la implantació de dunes com una arma ecològica i possible. És d’efectes lents, això sí. Com la creació de dics que facin front a la força del mar i el vent. El Govern ha adoptat aquest camí del mig, entre el no fer res i continuar gastant recursos en una costosa línia de platja. El repte és majúscul i la proximitat de les eleccions pot distorsionar les prioritats: a veure qui explica a les poblacions que viuen de les seves platges que això ja no és sostenible, no ara, ja fa anys. Les polítiques, des de les més pròximes al ciutadà, fins a les que desbloquegen els diners i empenyen lleis, han de donar prioritat a plans B per a un present sostenible. Un altre tipus de llocs de treball, un altre tipus d’oci, un altre tipus d’activitats econòmiques que donin ingressos. I sens dubte una altra via de transport per la costa de Barcelona, perquè el temps en què la línia de tren del Maresme quedi obsoleta està arribant.
■
Carol Álvarez és subdirectora