Morir pel vot
La batalla pel relat importa molt: la gent vota a favor i en contra
Deia Shopenhauer que el canvi és l’única cosa immutable. Aquesta màxima és l’essència de la campanya electoral, perquè la ciutadania es veu abocada a jutjar una vegada cada quatre anys si el Govern ha de continuar o no. Si mereix repetir confiança o marxar a la fosca oposició. La sobirania popular, en diem. Sense el motor del canvi, segurament el concepte més utilitzat en comunicació política, no s’entendrien les campanyes electorals. Ni les modernes ni les antigues.
Al llarg de les properes setmanes repassarem des d’aquesta tribuna l’avantguarda de la comunicació política autonòmica i municipal. La innovació, tot i el risc, és notícia en si mateixa, com l’estrenada presència d’ERC Barcelona a la xarxa social Be Real. Procurarem posar repòs en la voràgine dels milers de campanyes electorals simultànies que s’estan executant a nivell autonòmic i municipal. Des de Takticom posarem el periscopi per oferir als lectors una visió professional i independent de la comunicació moderna.
Algunes campanyes municipals són autèntics manuals del que no s’ha de fer en comunicació política, però també són els principals bancs de proves dels partits. L’espai on els errors no es paguen tan cars i on les carències econòmiques incentiven la imaginació. No obstant, de vegades vorejant la fina frontera entre la glòria i el ridícul. Si no, que l’hi preguntin al candidat del Partit Regionalista de Cantàbria per Santander, Felipe Piña, que ha escollit l’eslògan Santander necessita Piña, fent una clara referència gràfica a la fruita.
La consultoria política
La campanya no ha començat. Simplement perquè mai s’havia acabat. En la societat connectada actual, la dirigència política està a examen els 365 dies de l’any. Diguem-ho clar. La importància de la res publica és inversament proporcional a l’interès que genera entre la ciutadania. En el context actual de fragmentació de la informació, des de la política no lluitem per aparèixer només en els mitjans de comunicació. El projecte i el candidat competeixen contra Netflix, el Barça i el temps en família. La batalla per l’atenció dels votants posa en relleu una professió fins fa poc desconeguda pel gran públic però present des de l’antiga Grècia: la consultoria política.
Aquesta batalla pel relat ens aporta moments brillants de la comunicació com la cèlebre pancarta electoral de Joan Laporta davant el Santiago Bernabéu, el «Vayase, señor González» d’Aznar i el «Yes, we can» d’Obama. Darrere la foto hi ha invisibles hores i hores de planificació, debats i fins i tot algunes discussions. Mesos i anys de definició de l’estratègia de campanya. Qui deixi els deures per a última hora patirà les seves conseqüències en l’examen final. La improvisació és la principal amenaça d’una campanya i els nervis són l’element a controlar. Tot està dirigit perquè ens votin el 28 de maig. No ens val ni el 27 ni el 29.
Les tendències no es modifiquen de la nit al dia. L’opinió pública funciona més lentament del que molts mitjans ens poden fer creure. És com el pòsit del cafè que es va sedimentant a poc a poc al fons de la tassa. Segurament podem afirmar que la majoria de campanyes ja estan guanyades o perdudes en el dia d’avui.
Un altre element essencial són les dades. S’han convertit en la matèria grisa dels consultors polítics i els partits cada vegada tenen més consciència que la informació és poder. Segurament disposem de més dades per definir l’estratègia de campanya en un municipi de 100.000 habitants avui que les que es tenien en la primera expedició a la Lluna. Enquestes, algoritmes, intel·ligència artificial, xarxes socials o estadística oficial són només una recopilació d’aquest potencial.
Les enquestes s’han de saber llegir i no sempre són fàcils d’interpretar. És més important escoltar-ne la música que llegir la partitura. Encara no s’entén per què els consultors afirmem que ens importa poc la projecció electoral. N’hi ha prou amb mirar a Barcelona per veure la variabilitat dels resultats.
Les dades ens parlen. Ens interpel·len i ens conviden a dialogar i a confrontarles. Però, ¿què ens diuen les dades? La majoria de la ciutadania s’identifica molt més amb la generació i el poble/ciutat que amb el país, el gènere o la ideologia. La gent desconeix el marc competencial de cada nivell de govern i més enllà de la neteja, a nivell municipal també preocupen la salut, l’educació i la feina. També ens diuen que incrementem en 20 punts la possibilitat que votin el candidat si el coneixen, o que la gent té poca capacitat per recordar propostes concretes. Allò de la música més que la lletra. En lloc de la guerra de propostes, els equips de campanya s’haurien de preocupar de la batalla pel relat. La gent vota a favor i en contra. Pel candidat i per la marca política.
La política va d’emocionar i l’objectiu és perdurar en el record. L’obligació és connectar amb el públic. ¡A jugar!
■