«Ser presents i sintonitzar-nos amb els nostres fills requereix la nostra atenció, no els hi robis», afirma Tyna Pyne

Vuit de cada deu pares i mares estan pendents del mòbil mentre estan amb els seus fills

amb l’objectiu de jugar amb la seva prole. Sense mòbils pel mig. I qui diu jugar diu parlar. O simplement mirar. Estar atents a ells. Una estona.

En el Club d’Educació i Criança d’EL PERIÓDICO ja hem parlat moltes vegades de com cal treure el mòbil als pares, no als fills. ¿Viure enganxats a la pantalla mentre els nostres fills juguen pel seu compte en un parc és un gest innocent i sense conseqüències? No. Quan els nens es converteixin en adolescents, ¿amb quina autoritat els direm que no es passin tot el dia mirant una pantalla? Recordem que el principal òrgan educatiu no és l’orella, sinó l’ull.

No estic a favor d’una maternitat tan entregada que només visquis per al teu fill i res més et cridi l’atenció. No estem dient que ens hàgim de quedar al seu costat i jugar tota l’estona amb ells. M’avorreix sobiranament l’amagatall anglès. Per no parlar de les raquetes d’estiu a la platja. O la petanca. Però estaria bé trobar un punt intermedi. I el que estaria millor encara és poder trobar estones per parlar amb els nostres fills sense pantalles pel mig i mirant-nos als ulls. ¿Per a què? Perquè ens expliquin les seves batalletes escolars, per exemple. Perquè ens diguin com se senten. I perquè nosaltres també els fem alguna confessió. Estaria bé trobar el camí per saber com parlar perquè els teus fills t’escoltin i, sobretot, com escoltar perquè els teus fills et parlin. La frase no és meva, sinó el títol d’un llibre, tot un clàssic de la criança, escrit per Adele Faber i Elaine Mazlish.

No demonitzem el mòbil. No podríem viure sense ell, és un fet. Però guarda’l una estona al bolso quan estiguis amb el teu fill. «El teu fill no necessita un superpare o una supermare. Et necessita a tu. Necessita la teva presència i el teu compromís. Un pare i una mare autèntica, defectuosa i plenament present. No has de ser perfecte. No pots. N’hi ha prou que estiguis present amb els teus fills. Estima’ls». Ens ho diu Tyna Pyne, psicoterapeuta infantil i coautora d’El poder de la presencia (Alba), un assaig científic sobre la importància que té per al desenvolupament dels nens i les nenes la presència activa dels seus progenitors: una cosa tan fonamental que fins i tot determina que als nostres fills els vagi bé o malament a la vida.

«Ser presents i sintonitzarnos amb els nostres fills requereix la nostra atenció, no els la robis. Quan estiguis amb ells i hagis d’utilitzar algun dispositiu, ja sigui el mòbil, l’ordinador o la tauleta, explica’ls per què ho estàs fent. Digues-los que necessites buscar una adreça o trucar a una persona. En tot cas, quan els nostres fills són a prop, procura deixar la pantalla i presta’ls atenció», conclou la divulgadora. ¿Ho intentem fer aquest mateix diumenge?

■