‘Pinotxo’ va desgranar la seva vida (feliç) en un llibre pòstum
‘La Boqueria del Juanito ‘Pinotxo’’ havia de ser un homenatge a la inoblidable icona del mercat de la Rambla, però la seva mort es va produir uns dies abans de la presentació. Finalment, l’obra i la seva figura de cera es donaran a conèixer la setmana vinent. És un retrat també de l’evolució de BCN.
Va morir sense temps d’anar a la presentació de La Boqueria del Juanito ‘Pinotxo’, el llibre on s’havia sincerat i relatat la seva intensa vida –des de darrere i davant de la barra del seu famós bar– i també l’esdevenir del mercat més icònic de Barcelona. Li feia una il·lusió enorme protagonitzar un volum així, a vessar de fotos dels àlbums de familiars i amics, i de les que en els últims temps li va disparar Josep Ródenas, abans i després de desposseir-se de l’armilla de cambrer per sempre. La festa no va poder ser. Juan Bayén va morir pocs dies abans d’aquest homenatge, però la setmana vinent es presentarà públicament l’obra (Genco Editorial) alhora que la figura de cera que l’immortalitzarà, tot i que el seu somriure i el seu do de gents ja estiguin encunyats en la memòria de Barcelona.
EL PERIÓDICO ha tingut accés al llibre, que no només enfoca el personatge en primera persona, sinó la manera en què va ser vist per un enorme entorn de col·legues i de noms coneguts. I tot i que la seva última etapa va estar enfosquida pel conflicte que va derivar en la venda del bar per la seva banda, el divorci d’una part de la família, i la batalla judicial per la titularitat del negoci i el nom, el relat reflecteix també una història prèvia diferent. Marcada per una estirp que durant molt temps va estar molt unida i va forjar el que fins fa poc va ser un dels bars protagonistes de les guies de la ciutat.
Va néixer pobre i va morir milionari
«La cultura de l’esforç i el sacrifici ha sigut determinant per configurar la meva manera de ser entregada», va assenyalar Bayén. «Érem gent molt humil», va apuntar, recordant una infància marcada pels bombardejos de la Guerra Civil, la seva modesta llar primer al Raval i anys després al Poble-sec. I sobretot la figura de la seva mare, Caterina, que va arribar a Barcelona venent llimones de forma ambulant, després va despatxar bates en «un taulell» de la plaça de la Gardunya, i més tard el va convertir en el primer bar de menjars calents.
Aquesta cuina evolucionaria a poc a poc per alimentar els treballadors i clients d’un mercat en transformació. La família va aconseguir millorar amb molts anys de treball la seva fràgil economia, a la qual el Juan contribuïa ajudant des de petit i fins i tot jugant a futbol a 100 pessetes el partit. El negoci faria un salt qualitatiu, remarca pàgines després, amb l’entrada en escena de la seva germana María als fogons. I un altre més amb el del fill d’aquesta, Albert Asín, l’any 2000, quan es van traslladar d’un lloc «diminut» a les portes del mercat, al que seria definitiu.
Aquest receptari i aquest ambient únic a què contribuïa amb el seu ganxo, el va anar convertint en punt de trobada de restauradors, d’Isidre Gironès (Ca l’Isidre) als germans Adrià, i també de famosos i legions de turistes que havien llegit sobre ell. Fins al punt de rebre ofertes multimilionàries en els últims anys (es parlava de cinc i fins a vuit milions). No se sap per quants diners es va traspassar el Pinotxo, però sí que Juan Bayén va ser molt ric amb prou feines unes setmanes.
Saga carn de mercat
El conflicte que ha transcendit en els últims mesos, quan el seu nebot Jordi el va acusar d’haver venut el negoci a la seva esquena malgrat tenir una societat conjunta, dista molt del relat familiar que desgrana d’anys previs. Va tenir una relació de carn i ungla amb els seus germans Albert (que no es va dedicar a l’hostaleria) i María. Tal era l’entrega d’aquesta que narra com va trencar aigües a la barra per donar a llum el Jordi, que agafaria fa més d’una dècada el relleu a la cuina a la mort del seu germà. Mentrestant, el Juanito va continuar exercint de cambrer i immillorable relacions públiques.
A l’obra Bayen al·ludeix a l’amor pels seus set nebots i al casament el 1966 amb la Carmen, l’amor de la seva vida, diu, amb la qual ara va acabar els seus dies. La vídua manté obert l’enfrontament familiar.
La popularitat i la passió per córrer el van portar a ser elegit per portar la torxa olímpica des de Drassanes fins a la plaça de Catalunya, passant davant la seva Boqueria... A les fotos del 92 se’l veu radiant, com a personatge local i carismàtic que ja era.
En paral·lel, es va disparar el desembarcament turístic i la fama. «‘Pinotxo, una foto, sisplau’, és probablement una de les frases que més he escoltat en la meva vida. Jo no sé com he arribat a això», va intervenir. Xefs de renom, artistes i amics li van regalar les orelles amb algunes bones raons a les últimes pàgines. Segur que els sent i encara somriu.
■
Bayén explica que el bar va ser fruit de la unió familiar, ara truncada per la venda del negoci