La pel·lícula que Springsteen va muntar a Barcelona
Vista des de la grada, la pista de l’Estadi Olímpic és una enorme fideuà (els braços amunt són els fideus drets) quan sona la penúltima cançó i miro el got oficial de la gira. Llegeixo, en lletres apaïsades, de crèdits finals en autocine: Only the strong survive. I llavors m’abraço a un irlandès d’uns 70 anys (va veure per primera vegada Bruce Springsteen en fa quaranta) i cridem a cor: «We liked the same music, we liked the same bands, we liked the same clothes».
L’irlandès, amb look confrare de pantalons i jersei vermell, i amb un bronzejat encegador, s’assembla moltíssim a Rafael Alberti en els anys de Transició. I durant el concert ha avançat, de manera gairebé màgica, coses que passarien: «Ara farà cors Michelle Obama». Jo, potser per apujar l’aposta, li he dit: «¿Saps que d’això en sortirà una pel·lícula?».
M’ho he inventat, és clar, però aquesta és la pel·lícula que m’he muntat. És evident que Obama i Spielberg són aquí (fins i tot es deia que vindria Tom Hanks) per aquesta raó. Res més EUA que aquests noms. Obama i Springsteen ja han fet un pòdcast i un llibre (és obvi que el següent serà una pel·lícula, tal com el fill segueix al llibre escrit i l’arbre plantat). Per això, és clar, ha sortit Michelle a cantar.
Tot encaixa, perquè Michelle, dels Beatles, és una de les cançons favorites de Spielberg (tot i que també li encanta The Ghost of Tom Joad, del Boss). Els seus companys de generació, com Scorsese, ja
Obama i Springsteen ja han fet un pòdcast i un llibre: és obvi que el següent serà una pel·lícula, tal com el fill va després del llibre escrit i l’arbre plantat. I a Spielberg, a diferència dels seus companys de generació com Scorsese, encara li falta endinsar-se en els documentals musicals.
han fet els seus grans documentals musicals, però ell no. És evident que ha vingut a Barcelona per fer-lo sobre el seu amic. Tom Hanks podria ser la veu en off, perquè no se li ha vist el pèl, però Springsteen va guanyar un Oscar per una cançó d’una pel·lícula que ell protagonitzava.
Si Spielberg volgués, podria ser una pel·lícula de ciència-ficció, sobre un cantant de 73 anys que es mou com un de 27, sobre una ciutat assolada per un enorme monstre: la gamba XXXL de Roses que es van menjar la nit abans del concert a El Palace.
Amb subtítols
La pel·lícula podria arrencar amb tres alcaldables de Barcelona preparant-se per anar al concert: Xavier Trias nuant-se la corbata a Sarrià-Sant Gervasi cantussejant Born in the USA, per exemple. O
Ada Colau entonant «Because the night, belong to lovers» (i al lobby hoteler) en versió Patti Smith o Collboni cagant-se en el trànsit i la Diagonal en obres mentre crida: «Oh-oh, Thunder Road». És obvi que la pel·lícula s’estrenaria a Netflix, amb subtítols en català en algunes cançons, negociats des de la Generalitat.
És evidentíssim, dic a l’irlandès, que això serà una pel·lícula. I ell tindrà més d’un pla. Però, en realitat, no anirà sobre alcaldes ni presidents dels Estats Units, sinó sobre els fans que ahir van omplir l’estadi.
La primera escena podria ser la d’un home sense braços que s’ha comprat una caçadora. M’ho explica l’Ana a la parada de marxandatge: «És aquesta com amb forro polar. Fins ara només s’ha venut aquesta, perquè costa 280 euros. I se l’ha emportat ell».
L’Andrea, la seva companya de vendes, m’explica que ha tractat amb un metge de Washington que ha arribat amb tota la seva família i que un altre ha comprat 14 samarretes (a cinquanta euros cadascuna: 700 euros).
Escenes familiars
Com diu Silvio a Los Soprano, interpretat pel mateix Steve Van Zandt que se’l veu aquesta nit radiant amb el seu fulard i la seva guitarra: «Vals el mateix que el que hi ha dins de l’últim sobre que t’entreguen». Afegeix l’Andrea: «I un pare, molt gran, n’ha comprat una per a ell i una altra per al seu fill de sis anys». ¿Però venen talles infantils? «No, això és el més bonic: li ha comprat una L i ha dit que era perquè se la posés d’aquí a 20 anys. Així s’assegurava que ell també seria fan». Elles, en realitat, prefereixen Coldplay i Imagine Dragons a Springsteen, però ho estan disfrutant igual.
Aquesta pel·lícula és familiar i Springsteen es transmet genèticament. Una família nombrosa, molt nombrosa, però també pròxima. La família i un més, Springsteen, el capo dei capi de La Família. Quan sona Dancing in the Dark, l’última cançó del concert, dic al Rafael Alberti irlandès, que ja és com el meu oncle avi: «Que vinguin tots els cínics del planeta terra aquí, ara mateix. És impossible no plorar amb això». No m’entén, pel soroll, però assenteix. Només els forts sobreviuen i únicament els bons s’emocionen, quan s’acaba la pel·lícula.
■
Spielberg podria crear un relat sobre un cantant de 73 anys que es mou com un de 27