L’encanteri del barroc de Xavier Sabata
Sota el suggerent epítet d’Invisibili, el contratenor Xavier Sabata i el director i clavecinista Dani Espasa van idear un programa que rescatava grans creadors del barroc italià avui oblidats que van contribuir a consolidar l’estructura de l’òpera com a gènere públic i popular. Ho feien en el cicle Simfònics al Palau; d’aquesta manera els abonats van poder disfrutar d’especialistes en un estil aliè al curs amb obres d’autors ja reconeguts com a fonamentals al costat d’altres de menys difosos com Giovanni Alberto Ristori o Giovanni Porta.
Sabata, que acumula experiència i domini tècnic i estilístic, va mostrar una veu madura i flexible que ha guanyat en l’ús de colors i efectes. Va començar amb Bononcini i l’ària Render mi vuole de l’òpera Astianatte en un interessant diàleg amb el violí. De
Le fate de Ristori es va sentir Bellezze adorate, que exigeix un gran control del fiato i del
legato. De Sarro i la seva coneguda Siroe, re di Persia, Sabata va oferir una impressionant versió de la tràgica Gelido in ogni vena, negociant amb bon olfacte el passatge i que va mostrar un intèrpret entregat. Va acabar la primera part amb Geminiano Giacomelli i l’ària Date o trombe il suon guerriero de l’òpera
Gianguir, ornamentada, emotiva i en la qual també es van lluir els oboès, i l’ària més coneguda del qual, la florida Mi par sentir la bella, es va oferir més tard, també amb protagonisme de l’oboè.
Luxe local
Dani Espasa, al capdavant del seu aclamat ensemble especialitzat en música antiga Vespres d’Arnadí, va tenir a càrrec seu l’arrencada de les dues parts del concert, a més de petits interludis instrumentals –gairebé tots provinents d’òperes– que van permetre el necessari descans al contratenor i mostrar la consolidada qualitat del conjunt, un luxe local. De la seva mà van desfilar per l’escenari Tomaso Albinoni i la seva simfonia d’Il nascimento dell’Aurora, Antonio Lotti i la simfonia d’Ascanio, una toccata
d’Alessandro Scarlatti i la simfonia de l’òpera Alessandro il Grande in Sidone de Francesco Mancini.
Sabata, ja en la recta final, va interpretar l’ària Qui tu scrivo o nome amato de l’òpera L’oracolo del fato
de Gasparini, tota una ostentació de bellesa, abans d’impactar amb la virtuosa Scuote la chioma d’oro de Deianira, Iole ed Ercole, amb gran presència de la corda greu, de Nicola Porpora. Non sempre grandina, d’Il Farnace de Giovanni Porta, va acomiadar entre crits de joia el programa en una prova de l’encanteri que causa en el repertori barroc.
Hi va haver dues propines; la primera, una virtuosa ària del prolífic Carlo Francesco Pollarolo que va contrastar amb un sorprenent i emotiu Morgen, de Richard Strauss.
■