Lamine Yamal, un nen que entra als llibres d’història

Té 15 anys i 290 dies. Es va convertir en el jugador més jove a debutar amb la samarreta del Barça. I el cinquè de la Lliga. Ni s’ha posat la samarreta del filial protagonitzant una ascensió supersònica.

No hi era tothom. La pluja, beneïda pluja que va caure ahir a la nit sobre Barcelona, va fer que al Camp Nou no hi hagués les 88.530 persones que va anunciar el club. Es van perdre una golejada còmoda contra el Betis i una cosa que no havia passat mai. Un nen jugant amb la samarreta del Barça quan ni tan sols ha estrenat la del Barça Atlétic. La dimensió de l’esdeveniment històric ho va eclipsar tot.

1

Demanant la pilota, atrevit amb el regat, topant amb el cos de Rui Silva, el porter del Betis. Va exhibir una inusual atreviment, impropi d’un adolescent com és, quan se’n va anar cap a l’eix de l’atac per servir una meravellosa pilota interior que va espatllar Dembélé. «Li he dit que intentés coses, és un jugador especial, té atreviment, quan el veus a l’entrenament te n’adones que pot ser molt gran. Ha pogut marcar i assistir», va assegurar Xavi.

2

Als deu minuts i deu segons, sincronitzats com una màquina de mesurar el temps, el coll blaugrana ja té afinatelcànticquereclama la presència de Messi al camp que, durant dos anys, ha tingutelsprotagonistes contemporanis, entre ells Pedri o Lewandowski, però no té encara, de tornada, el més important dels absents, Messi.

És cada vegada més sincronitzat, fins al punt que ara sembla un cor laic, com aquell que Salvador Espriu, el silenciós sacerdot de la poesia civil catalana, va escriure amb una ploma que sembla part d’una oració i que un altre dels grans del laïcisme musical de Catalunya, Raimon Pelegero, va portar pels escenaris del món. Aquesta graderia que ahir volia del Barça molt més que el que dona es va entretenir en aquells minuts en què es glorifica el Deu que va ser com un doble Deu sona ara com una música sincronitzada, entre el desig i l’exigència, demanant que torni el benvolgut.

L’absentésaParís,totiquevaser a Barcelona sense tant soroll com el quevandespertarObamaoSpringsteen amb la seva música per als amics.DesdeParísjasentiràMessiel queelsaficionatsvolend’ell,totique encara no se sap què farà la directiva de Laporta amb el missatge que ara és una oració tranquil·la.

Espriu diu, en el que canta Raimon, «Ara digueu: la ginesta floreix,/ arreu al camp hi ha vermell de roselles./ Amb nova falç comenceu a segar/ el blat madur i, amb ell, les males herbes». El poeta sap que el blat, la sega, la ginesta florida, es prenen el seu temps, i que les males herbes esperen que la vida vingui de cara per superar-les, i el cantant li va donaraaquestamelodiaelritmeveloç, que el Barça, per exemple, si fos inici de càntic en la fermesa,

L’equip,obligataguanyarendefensa pròpia, va compensar els aficionats amb una oració nova, gairebé miraculosa, en la qual fins i tot Lewandowski es va entossudir a retardarlanostàlgiaquemereixMessi.Els gols van ser bonics i arriscats, escrits amb una mà com d’Espriu, i amb un ritme que s’assembla també al crescendo que aplica el de Xàtiva en les seves millors cançons, les dites més arran de la terra de la poesia.

Va ser, em sembla, un partit abundant en alegria (va tornar Dembélé, va ingressar a l’equip un noi de 15 anys) que és aquesta melodia que en ocasions, durant la temporada, hem esperat els aficionats comapartd’unacollitaquenovaser tan abundant.

El blat madur s’ha fet esperar, de vegades com si no hi hagués altra cosa que desig inacabat, però aquesta vegada, des que els colls de l’inici de càntic per Messi es van posar de manifest, semblava que aquest Barcelona era el que s’està preparant perquè el jugador més important de la història iniciï el seu propi cant de tornada a un Barcelona que ho somia.

■