Barcelona verda i gentrificada
Al final, ara podem admetre-ho, votem un experiment. Ho sabíem des del principi els que vam triar la papereta d’Ada Colau (i m’hi incloc). Una dona llicenciada en Filosofia, sortida de la plataforma antidesnonament, aliena al politiqueig, ¿per què no? La Barcelona torre d’ivori, la Barcelona divine, la Barcelona olímpica i comercial i convergent i del PSC necessitava un canvi d’aires, una cosa nova, provar. ¿Per què no provar? Els preus de la vivenda, la gentrificació, les riuades turístiques vessades des de creuers i la Rambla com a llarg vomitori exigien una resposta nova; i l’electorat barceloní, pragmàtic, la va donar. Ada Colau ha sigut alcaldessa dues vegades.
El seu projecte: una ciutat menys pol·luïda, més respirable, més passejable, i una ciutat més casolana, més vivible, més assequible. ¿Menteixo si dic que van ser les dues vetes de la mina electoral? Van ser, almenys, les dues raons per les quals jo la vaig votar. Les seves credencials com a activista del pis i els seus principis de dona d’hort urbà van justificar dues vegades la meva papereta dins l’urna. Vaig contribuir, per tant, a convertir Barcelona en un laboratori. I ara tenim a la mà els resultats del nostre experiment. I jo no la puc tornar a votar.
Deixant de banda la criminalitat, l’experiment Colau ha demostrat que la proposta de l’esquerra per a les grans ciutats d’Espanya és una utopia i a més una contradicció de termes: el que és verd i passejable encareix i gentrifica. Aquesta hauria de ser la lliçó, almenys, si estiguéssim en la democràcia amb la sana intenció d’aprendre, és a dir, amb una intenció diferent a guanyar per guanyar i tenir raó. El carrer de Consell de Cent, convertit en zona de vianants, sembrat de superilles, ha duplicat el preu dels seus pisos. Als turístics, malgrat haver-ho intentat, ningú els posa límit. Els veïns marxen. Treus cotxes, poses arbres, fas bonic un tram i ¿què tens? Una altra milla de luxe.
Barcelona en aquests vuit anys expulsa amb vehemència més veïns cap a la perifèria. Buscar casa de lloguer és una tortura, impossible, i tots els intents de l’ajuntament per posar fre al creixement irascible dels preus se n’han anat en orris: més encara a les zones que van suportar més intervenció municipal. A les més verdes. De manera que l’experiment Colau ja té saldo: una ciutat més cuqui, més luxosa, més cara, més desigual. Ens queda llavors l’aprenentatge, i s’ha d’escollir. ¿Prendran nota d’altres del fracàs d’aquest experiment? Més els val fer-ho.
■