Set dècades sense provar una figa com la palestina
Tres refugiades palestines al Líban rememoren la catàstrofe que va comportar l’expulsió de 750.000 nadius de la seva terra. «Com una gata amb les seves cries, porto tota la vida movent els meus fills de cada lloc per salvar-los la vida», explica Amneh Saleh Daher.
Palestina té gust de figa. Hosnieh Ahmad Ghozlan sent el suc rajar-li pels llavis. «Tenia 10 anys, però sabia distingir el que és bonic», explica exaltada, «i Palestina era la terra més bonica mai vista». «Les figues, les magranes, les albergínies..., ¡arbres d’aquests que t’hi pots quedar adormida a sota!», rememora. Han passat 75 anys des de la seva última trobada amb la seva terra. A les portes d’aquest tràgic aniversari, Hosnieh recorda, vívida, tots els passos del camí que la van portar al camp de refugiats de Shatila a la capital libanesa de Beirut.
El 1948, Hosnieh va deixar d’embrutar-se la camisa amb el suc rosat de les figues. Amb tot just uns quants diners, la seva família va haver d’abandonar casa seva i les seves propietats. Es va produir llavors la catàstrofe, la Nakba en àrab. Les milícies sionistes van expulsar més de 750.000 palestins natius de les seves terres. Al seu pas, els futurs israelians van destrossar 530 llogarrets, van cometre una trentena de massacres i més de 13.000 palestins van morir com a resultat de la seva violència. «Els nostres veïns eren jueus i ens aveníem, parlaven àrab i tot», apunta l’octogenària de Yajour, a Haifa. «Però quan van començar a arribar jueus de l’estranger, els van armar mentre que nosaltres no podíem tenir armes; per això es va produir la Nakba», explica a EL PERIÓDICO.
Les restes d’aquesta terra que van perdre es filtren en el record sensorial de sabors incomparables. Però també es mantenen en el traçat dels brodats palestins. Amneh Saleh Daher vesteix el tatreez típic de color vermell en el seu thob negre, el vestit tradicional de les dones palestines. «Els israelians ja ens van arrabassar la terra, no podem permetre que ens treguin la nostra cultura també», diu, estirant la tela que va tallar per fer-li una jaqueta a la seva neta de cinc anys.
Amneh recorda com, amb tot just tres anys, va sacsejar el cos inert de la seva germana d’un any després que l’escola adjacent a casa seva fos bombardejada. Es va amagar sota un pont fins que la seva germana gran la va obligar a emprendre la marxa lluny del perill. Van començar la seva vida al camp de Burj el Shemali, al sud del Líban. Malvivien al camp de refugiats de Tel al-Zaatar quan les forces cristianes libaneses van emprendre la seva massacre en plena Guerra Civil. Uns mesos després, van arribar a Shatila, d’on van haver d’escapar després d’una altra matança. «Només volem acostumar-nos a viure», implora amb serenitat. «¿On volen que anem? Com una gata amb les seves cries, porto tota la vida movent els meus fills de cada lloc per salvar-los les vides», defensa.
Nascuda en terres libaneses
Jamili Saleh Dawood, en canvi, ja va néixer en terres libaneses, però el seu pare li va explicar «tot» sobre la seva pàtria palestina. Van ser de les primeres famílies a establir-se a Shatila, amb tendes. «Cada vegada que em veuen, els meus veïns em recorden com gatejava d’una tenda a l’altra, omplint-les de sorra», explica amb picardia. Quan era petita, els seus pares i el seu germà van viatjar fins a Palestina i li van portar figues. «El meu cor va cremar, venia de la nostra terra virtuosa», rememora. «Volem els nostres drets a la nostra terra, i res més; tot i que visquem en tendes, com van fer els nostres ancestres, l’important és tornar», remarca Jamil.
■