La democràcia se la juga
Les eleccions que tenen lloc aquest diumenge a Turquia són, probablement, un dels processos electorals més rellevants de tot l’any 2023. La posició geogràfica i la mida fan d’aquest país una peça clau en una regió i un context internacional especialment convulsos. El seu protagonisme ha sigut i és indubtable. Ha sigut l’actor necessari per frenar els fluxos de persones que fugien de la guerra de Síria en direcció a Europa, també ha sigut imprescindible com a mediador entre Ucraïna i Rússia en la qüestió del gra, exerceix de potència regional a l’Orient Mitjà i el Caucas, i, especialment, durant l’últim any també s’ha convertit en un dels principals maldecaps de l’OTAN. Per tant, el que passi a Turquia, sí, afecta i molt Europa, per descomptat, però també un àmbit molt més global.
Durant els últims vint anys el lideratge d’Erdogan no s’ha posat en qüestió. Durant anys el seu populisme, conservadorisme, nacionalisme i islamisme moderat, en dosis diferents segons el moment, no s’han qüestionat de manera substantiva. El mateix règim s’ha encarregat d’apagar qualsevol indici de protesta, així va frenar l’amenaça de les primaveres àrabs el 2011 i va reprimir sense contemplacions les protestes del parc Gezi el 2013. Ja fa anys que es parla de la forta crisi de la democràcia per la qual travessa Turquia. La deriva autoritària del règim va quedar perfectament explicada al llibre d’Ece Temelkuran Cómo perder un país: los siete pasos que van de la democracia a la dictadura. En el cas turc, la implantació d’un autoritarisme competitiu combinat amb polítiques econòmiques neoliberals, una reislamització de la societat, i les fallides de l’Estat de dret i de la llibertat de premsa han conformat fins ara un règim pràcticament indestructible.
I no obstant, si alguna cosa no poden evitar aquests règims, tot i que ho intenten de manera
Són les primeres eleccions turques en les quals una oposició unida pot forçar un relleu en el Govern
agosarada, és negar algunes de les evidències que els ciutadans i ciutadanes experimenten i veuen quotidianament. Una economia col·lapsada amb una inflació del 72% i una bona part del territori arrasat per un terratrèmol han obert una finestra d’oportunitat perquè es puguin produir canvis en l’esfera política per primera vegada després de dues dècades. Aquestes són les primeres eleccions en què sembla que una oposició unida pot tenir la capacitat de forçar un relleu en el Govern d’Ankara i revertir la deriva autoritària turca. Els sondejos atorgaven cinc punts de diferència a l’oposició que, a més, amb el 50,5% aconseguiria la victòria sense necessitat d’una segona volta. Confiem que, en cas de derrota, Erdogan accepti els resultats sense oposar-hi resistència.
Els arguments que podrien donar la victòria a qui es coneix com a Gandhi turc, Kemal Kiliçdaroglu, serien la promesa de més democratització, europeïtzació i occidentalització del sistema polític turc. L’alternança en el poder seria una bona notícia per començar a recuperar la democràcia a Turquia; la resta, tot arribarà.
■