¿Ximo Puig està sol?

Els barons socialistes no s’avenen amb Sánchez, però poden salvar-li els mobles el 28M, tot i que el PSOE perdi les eleccions en el còmput global

Els presidents de la Comunitat Valenciana, Aragó i Castellala Manxa són els candidats preferits i en les eleccions a la seva comunitat pinten més que el cap de l’Executiu

Pedro Sánchez ha obert la campanya electoral a Washington per exhibir la bona relació amb Biden i intentar així neutralitzar l’envestida del PP que el pinta com un perillós esquerranós, presoner de Podem i de l’independentisme. Però la notícia que 44 condemnats d’ETA, alguns per assassinat, són en les llistes de Bildu ja ha donat armes a Alberto Núñez Feijóo per recordar que Sánchez ha sigut tributari de Bildu tota la legislatura. Tots dos tenen premi de sortida.

¿Qui guanyarà el 28M, que serà el pròleg de les generals del desembre? Costen de creure les xifres del CIS que diuen que el PSOE traurà més de quatre punts al PP (32,3% a 27,9%) quan totes les altres enquestes –això sí, sobre les generals– donen un avantatge al PP d’almenys tres punts (El País). Però la hipotètica victòria global del PP pot quedar compensada en part si el PSOE aconsegueix conservar el poder a la majoria de les comunitats autònomes que governa. Fins i tot si el PP puja i queda primer al rebre els vots de Cs del 2019.

Potser la comunitat clau és la valenciana perquè és la de més població on es vota i perquè fa dues legislatures que Ximo Puig, amb una coalició semblant a la de Sánchez, governa un territori que durant molts anys va ser feu del PP. I Feijóo s’ha posat la reconquesta com a prioritat. Doncs bé, Ximo Puig té bones possibilitats de continuar. Les eleccions les guanyarà el PP, que puja i absorbeix Cs, però el pacte del Botànic (PSOE, Compromís i Podem) pot tornar a tenir majoria. L’única condició és que Podem superi el 5% dels vots i entri al Parlament. El Mundo li’n dona el 5,5%, El País el 5,3%, el CIS el 6%.

¿Per què aguanta Puig? Té una imatge més centrada que Sánchez, el seu soci principal, Compromís, és menys radical que Podem, que a més a València compta molt menys que a Madrid. I així Ximo Puig, sense belarras, ha mantingut una bona relació amb l’empresariat. Amb un 5,1 és el polític més valorat i el preferit com a president (26% contra 19% del candidat del PP) i el 42% prefereix un Govern com el seu (o només del PSOE) enfront del 35% que optaria per un pacte PP-Vox.

Però el que és fonamental és que els valencians suspenen per una diferència de 12 punts el Govern de Sánchez i en canvi aproven el de Puig per 8 punts (37% contra 29%). A l’hora de votar en les autonòmiques Puig compta més que Sánchez.

Una cosa similar, però més accentuada, passa a Aragó i Castella-la Manxa, amb uns presidents, Javier Lambán i Emiliano GarcíaPage, que són més espanyolistes i que s’han distanciat del model Frankenstein. A l’Aragó hi ha un empat tècnic amb avantatge del PP, però la diversa coalició de Lambán pot sumar més diputats que el PP i Vox. Sembla que tot dependrà dels tres escons que trauria Terol Existeix i que es diuen incompatibles amb Vox. A més, Lambán és el preferit com a president –tot i que en nota empata amb Azcon, el candidat del PP– i el seu Govern té un fort suport (52% contra 29%). I a l’Aragó no hi ha ni polarització ni crispació. Els electors del PP valoren bé Lambán i els del PSOE el candidat del PP. ¿Un miracle, o una mostra que Espanya està menys excitada que Madrid?

I més notable és el de García-Page, que no entén Catalunya i no s’ha mossegat la llengua al criticar els pactes amb Podem, ERC i Bildu i que obtindria majoria absoluta i –cas únic– recolliria més vots de Cs que el PP. Page és el preferit com a president i el seu Govern aprova (52% contra 31%).

Ximo Puig, Javier Lambán i García-Page són molt diferents, però tots tres, segons les enquestes consultades (no del CIS sinó una d’El País i dperò molt bñeues d’El Confidencial), tenen un punt en comú rellevant: superen les crítiques a Sánchez als seus territoris perquè tenen personalitat pròpia. Lionel Jospin, candidat a succeir Mitterrand en la presidència de França, va voler posar distància: «Lui c’est lui, moi c’est moi» ( ‘Ell és ell, jo soc jo’). Això és el que pot deslliurar aquests barons, i d’altres, de l’envestida del PP per «derogar el sanchisme».

Si és així, tot i que en el còmput total el

PSOE perdi el 28M, els barons socialistes li poden salvar els mobles a Sánchez. Després, tot té un preu, la veu d’aquests barons podria condicionar Sánchez. ¿Fins on?

■