La cendra, les brases, trobar sense buscar
‘Éramos otros’, d’Andrés Trapiello, i l’aprenentatge de llegir diaris
Expliquen que en l’edat mitjana es va popularitzar la bibliomància, una pràctica endevinatòria consistent a obrir un llibre, un còdex llavors, per una pàgina a l’atzar i interpretar el paràgraf adaptant-lo a la circumstància present o a la pregunta formulada. No vull predir res, per si de cas –toquem ferro–, ni tan sols la quiniela electoral. Però procedeixo com una bibliomant amb l’última adquisició llibresca, Éramos otros (Ediciones del Arrabal), d’Andrés Trapiello, amb els ulls tancats, a veure on decideix caure la ventura. Llegeixo: «Això no val ni les ungles d’un mort».
Gran frase, de les d’anotar a la llibreta. A l’escriptor lleonès li sorprèn, amb raó, que la digui (al mercat ambulant del Rastro) un gitano, com són ells amb els morts (i tant, ¡ni esmentar-los!). Em quedo amb les ungles i la superstició segons la qual si les llances al foc, les mitjallunes acabades de tallar, pots embogir, igual que si te’n vas al llit amb els cabells mullats. Hi ha moltes maneres de tornar-se boig.
Però estàvem amb Trapiello, un dels millors diaristes dels nostres dies, juntament amb Iñaki Uriarte, Valentí Puig, Enrique Vila-Matas i Héctor Abad Faciolince (a banda de Rafael Chirbes, que se’n va anar a deshores). El cas de Trapiello, que viu a cavall de Madrid i una casa de camp a prop de Trujillo, a Extremadura, suposa una aventura colossal, única, ja que fa trenta anys i escaig que escriu la vida amb un fervor gairebé proustià. O potser és al revés, per la confusió inextricable de vida i escriptura, un «goodbye to all that» (adeu a tot això) mentre ho estàs vivint. Si no m’equivoco, Éramos otros és el vint-i-quatrè volum dels seus diaris, que no són tals, sinó una novel·la en curs.
NO DESESPERAR
Cada cop em conforta més la lectura de diaris. Aprenc. A escriure, a estar, sobretot a no desesperar. Els millors diaris, el gènere sense gènere, la prosa discreta dels dies, proporcionen una mirada neta, gairebé nua, sobre el món. Recopilació d’anècdotes, teràpia, autoconfessió, esborrany, document o receptacle de petites veritats. És igual. Algunes pupil·les estan especialment dotades per donar valor a l’instant.
En una entrada del principi del llibre Éramos otros –la bibliomant ha començat a llegir–, Trapiello (o l’autor dels diaris) es disposa a netejar, com cada matí, la xemeneia per treure la cendra, i ensopega amb un grapat de brasa viva. «Que la vida ens reservi trobades com aquestes (les brases tan petites acompanyades per la cendra) és part del seu encant». Potser, el millor de l’existència (i de l’escriptura): trobar sense buscar.
■