Com estan les coses a Barcelona

Una campanya electoral és bàsicament la gestió de les expectatives en un context d’alta incertesa. I això comporta intentar imposar versions interessades del que està passant perquè aquestes percepcions poden incidir en el resultat final. Si la pregunta és com veiem la gran batalla de Barcelona, diria que no d’una manera gaire diferent de com la dibuixen els analistes de Predilect i la macroenquesta del CIS amb què la Moncloa ha volgut ajudar els seus. L’actual alcaldessa, Ada Colau, surt per davant a l’inici de la campanya. Bàsicament perquè és la que ja té mobilitzats els votants que va tenir el 2019 i no se li detecten fugues. Hi pot haver contribuït la irrupció de Trias que els agita a la contra, però també els focs artificials del final del mandat, bàsicament les superilles, la xarxa de clients que ha teixit i els envits judicials de certs grups econòmics que l’ajuden a construir el relat de la resistència. La segueix de prop Jaume Collboni, que rep fluxos de vot del que queda de la candidatura de Manuel Valls i dels que el consideren el vot útil contra Colau, i encara té l’expectativa de créixer més si aconsegueix continuar mobilitzant els electors que ja van confiar en ell el 2019; per ferho compta amb l’empenta de Sánchez i Illa. Xavier Trias arrenca la campanya una mica nerviós, el doble flux d’atracció de vot que va tenir al gener –al presentar-se simultàniament com l’opció útil contra Colau i dels independentistes– s’ha tapat i el seu equip pretén refugiar-lo a les faldilles de Puigdemont i de la marca Junts, dos elements que repel·leixen els que abans atreia el candidat. I en aquest context, Ernest Maragall ha deixat de caure i està més còmode a la campanya que a la precampanya. La traducció d’això en resultats no la podem saber, però el que irradien aquesta setmana les candidatures són nervis des de les casernes electorals de Junts i els Comuns i tranquil·litat des del PSC i Esquerra. Anirem veient i explicant l’evolució dia a dia.

■