Tot en ordre

La meva terapeuta és una dona gran que es mou a poc a poc. Des que truco al timbre de casa seva fins que m’obre passen deu segons que es tradueixen en els deu passos lents que fa al llarg del passadís i que jo vaig comptant des de l’altre costat de la porta. Però l’altre dia va fer el mateix recorregut en set passos, com si li haguessin crescut les cames. L’hi vaig dir:

–Ha fet en set passos el que normalment fa en deu.

La vaig sentir riure.

–No em digui que compta els meus passos –va dir després.

–Jo ho compto tot –vaig respondre–. Em compto els dits de les mans, per exemple, diversos cops al dia. Una vegada em vaig equivocar i me’n van sortir nou, però no em vaig preocupar perquè vaig pensar que era producte d’un error. Els vaig comptar de nou i van tornar a sortirme’n nou. Llavors em vaig espantar. Era al cine, amb la meva dona, i vaig abandonar la sala per comptar-los a la llum del hall. Hi eren tots deu. –¿Què més compta?

–Ja li dic que tot. Ahir vaig sopar a casa d’un amic i vaig utilitzar el seu lavabo. Vaig comptar les rajoles de les parets.

–¿Totes?

–Sí, totes.

–Per curiositat, ¿quantes eren?

–Ho sento, no m’agrada divulgar les meves troballes, porta mala sort, o això crec. També sé el nombre d’esglaons que hi ha des del portal fins a aquest pis.

–¿Hi puja caminant?

–Sempre, per comprovar que no en falta cap. –¿Què farà si un dia en falta algun?

–Tornar a comptar-los.

–¿I si en continuen faltant?

No vaig saber què dir, perquè això implicaria un desordre tal en l’arquitectura de la realitat que em tornaria boig. Així que em vaig mantenir en silenci angoixat per aquesta possibilitat, que vaig conjurar comptant-me els dits de les mans. N’hi havia deu. Tot en ordre. En aquell moment, va tocar l’hora. Vaig baixar per les escales, és clar, i vaig comprovar que el nombre d’esglaons continuava estable. Ho vaig celebrar amb una cervesa en un bar pròxim.

■