Un estadi més gran per a les noies
Jo ho compto tot –vaig respondre–. Em compto els dits de les mans, per exemple, diversos cops al dia. Una vegada em vaig equivocar i me’n van sortir nou El futbol femení ha arribat per quedar-se i sí, la igualtat implica inversions i suport continu i no n
Nenes que esperen el cap de setmana amb emoció perquè aniran al camp de futbol, a l’estadi, a veure jugar les seves favorites. Es vesteixen amb la samarreta del seu equip, coregen els noms de les jugadores, pateixen i disfruten amb les jugades, i tot i que no en són conscients, ja formen part d’un fenomen de masses que neix d’una ambició: la igualtat. Elles ja poden donar puntades de peu a la pilota i ser reconegudes per això quan ho fan bé. Poden omplir estadis. Poden guanyar lligues i tenir l’atenció que es mereixen. ¿Poden?
Les futbolistes del Barça femení van guanyar la Lliga fa dues setmanes, i la celebració ahir va ser gran a l’estadi: concerts, photocall, castellers..., la rua es retardarà a dilluns per coincidir amb l’equip masculí si guanya també aquest diumenge. Esperar els nois serà més sostenible i econòmic, però no puc evitar preguntar-me si ells haurien esperat el desenllaç de la competició femenina per muntar la seva celebració pels carrers de la ciutat.
És una mica la mateixa sensació agredolça que deixa el debat sobre els aforaments dels estadis. El Barça amplia les seves instal·lacions per a l’equip de Xavi, però l’estadi Johan Cruyff, que acull les jugadores, s’ha fet petit en els últims anys i a l’hora de projectar el futur el que es posa sobre la taula és una gira per estadis que són a cent quilòmetres, per allò d’acostar la Champions femenina a Girona amb partits a Montilivi, o Tarragona. El Barça encara no ha negociat amb l’ajuntament que el femení jugui la Champions a Montjuïc. Assumir que un estadi com el que ara ocupen, per a 6.000 persones,
Fa vergonya la denúncia pública de la FIFA sobre la falta d’interès de les televisions per emetre els partits del Mundial femení d’aquest estiu
queda curt és reconèixer que l’èxit va superar les expectatives, i ara és quan arriba el ser o no ser del projecte, amb tot el que implica en desemborsament econòmic i plans de futur.
No és una excepcionalitat, el triomf de l’equip d’Alèxia Putellas. Al Regne Unit, la bona salut del futbol femení bat rècords d’assistència contínuament. La final d’aquest diumenge de l’FA Cup femenina, la Premier League femenina, entre el Chelsea i el Manchester United ha esgotat les 90.000 entrades a Wembley, i el rècord mundial d’assistència a un partit femení del Barça fa un any, contra el Wolfsburg al Camp Nou, amb 91.648 espectadors, serà aviat batut.
El marc mental que hem construït per permetre l’eclosió del fenomen ha demostrat que amb suport, com una tasca d’equip més, la igualtat és possible, però perquè sigui duradora l’aposta ha de continuar viva. El suport a l’esport i al futbol femení ha de ser alguna cosa més que un compromís per quedar bé, perquè les jugadores i l’afició han demostrat estar a l’altura del desafiament.
El Mundial d’aquest estiu és una ocasió d’or per consolidar el projecte, i les ombres que projecta la FIFA sobre la pobra implicació d’alguns agents com les televisions, essencials per a la difusió d’un esdeveniment que se celebra als antípodes, són preocupants.
Fa molta vergonya aliena que la FIFA avisi que les televisions europees no estan per la feina d’emetre els partits que es jugaran a partir del juliol perquè no es prenen seriosament els drets de retransmissió i les ofertes no estan a l’altura. L’import íntegre del pagament d’aquests drets estarà destinat a finançar el futbol femení, no hi ha cap excusa. Tret que alguns dels que han promogut el fenomen en realitat no s’ho creguessin, o pensessin que era passatger, i ara se’ls fa un problema assumir que sí, que el futbol femení ha arribat per quedar-se i sí, la igualtat implica inversions i suport continu.
■
Carol Álvarez és subdirectora