Vàters públics sense aigua ni químics

Una d’aquestes cabines ecològiques val uns 3.000 euros, i el sistema de dipòsits, 2.000

L’Ajuntament de Barcelona posa en marxa una prova pilot amb dos lavabos públics ‘secs’, és a dir, que proposen les serradures com a substitut de l’aigua i que converteixen les deposicions en abonament. Els innovadors lavabos estaran situats a Montjuïc i formen part del projecte d’ampliació de l’Hort de la Font Trobada.

Al principi un no se n’adona: té quatre parets, paper higiènic, tapa i tassa del vàter. Fins que un s’adona que no té cisterna, perquè no utilitza aigua, ni tan sols cap botó, així com tampoc necessita electricitat. Els lavabos secs oberts al públic arriben a Barcelona amb dues unitats de prova que s’instal·laran els pròxims mesos. I la idea arriba en un moment propici, per la situació d’emergència per sequera i amb el preu de l’electricitat volàtil i inestable.

«Perdona, ¿puc utilitzar-lo?», pregunta una visitant del Mercat de la Terra, al Poble-sec, dissabte passat, mentre s’acosta a un d’aquests vàters, exposat com a mostra. «¡Esclar!» respon Laura Halminen, una de les dues laures que han dissenyat aquest producte. La seva companya homònima, de cognom Ronald, és fustera i s’ha encarregat del model exterior, la caseta. Halminen, enginyera ambiental, és l’encarregada del funcionament tècnic.

El lavabo té pocs secrets. En paraules de Halminen, és com «les latrines però modernes i higièniques». Qui en té necessitat hi entra, deposa, es neteja i llança el paper també dins de la tassa. Després s’aixeca i amb una pala llança una mica de serradures d’un bol. Tot s’ajunta en un dipòsit al fons de la cabina, que està enginyosament aixecada amb uns esglaons per deixar espai a sota. Aquest dipòsit connecta amb una espècie de xemeneia exterior a la cabina amb un filtre que gira amb la força del vent i allunya pudors. Si l’usuari ho requereix pot netejar-se les mans amb un dispensador de gel hidroalcohòlic i un cubell d’aigua.

Pròxima ubicació

Quan el dipòsit s’omple després d’un parell de mesos, se substitueix per un altre i es deixa que fertilitzi. Així, quan torna a ser necessari un canvi, el primer ja s’ha convertit en abonament, i segons Laura Halminen «ja no desprèn cap olor ni fa fàstic, es pot tornar a utilitzar perfectament per a la jardineria».

I aquí rau precisament l’elecció de l’Ajuntament de Barcelona per a la primera ubicació d’aquests elements. Preveu instal·lar almenys dues cabines de lavabos secs a Montjuïc, en el projecte d’ampliació de l’Hort de la Font Trobada. Segons fonts municipals, un es col·locarà als horts municipals, i l’altre, a l’aula ambiental d’aquest espai.

Origen nòrdic

Quan es torna a obrir la porta i la usuària espontània del vàter sec al Poble-sec segueix el seu camí, l’aparença del lavabo és neta i l’olfacte no alerta de cap perill. Un ciutadà estàndard, expliquen les laures, genera cada any 50 litres d’excrements i 550 litres d’orina, que quan s’ajunta amb l’aigua gastada al tirar la cadena arriba als 40.000 litres d’aigua anuals. Una despesa inassumible amb la situació de sequera actual, al·leguen: a aquest ritme i en ple estat d’emergència, n’hi hauria prou amb els habitants de l’Eixample i de les Corts per esgotar les reserves del pantà de Sau en un sol any.

El model de lavabos secs mai ha deixat d’existir des de les latrines, explica l’enginyer industrial Xavier Mora, que treballa en el disseny d’edificis energèticament sostenibles: «No és nou, sempre han existit als països nòrdics». D’allà són les arrels de Laura Halminen, finlandesa: «Cal recuperar la tradició també aquí», diu.

És ideal per a horts i espais a l’aire lliure, i per això els cultius urbans han sigut els primers a apostar pels anomenats WseC. A Horta amb Gràcia, un espai de jardineria en plena carretera Alta de les Roquetes, van ser pioners a substituir els banys tradicionals per aquestes «comunes modernes», com les anomenen les seves dissenyadores. «No tenia sentit que un espai que aposta per l’ecologia gastés tanta aigua i electricitat, a més, van recuperar la inversió en menys de dos anys», assevera Laura Halminen.

Una cabina bàsica costa uns 3.000 euros i el sistema de dipòsits, uns 2.000 euros més. El preu no és excessiu, però el problema principal és instal·lar-los a prop de pisos: l’espai per compostar els residus orgànics és difícil de trobar entre blocs residencials i encara més a l’aglomerada Barcelona.

■