«Algunes pel·lícules arriben a posseir-me, i aquesta ho va fer de manera intensa»
Una de les actrius més camaleòniques que existeix estrena el melodrama gòtic ‘La hija eterna’, tercera ficció consecutiva que roda per a la seva amiga Joanna Hogg.
— Vostè va protagonitzar tant la primera pel·lícula de Joanna Hogg, el curtmetratge Caprice (1986), com les tres més recents. Durant tres dècades, en canvi, no van treballar juntes. ¿Per què?
— Les nostres vides professionals van agafar camins diferents, i ja està. Joanna és, de llarg, la meva amiga més duradora. Quan ens vam conèixer a l’escola jo tenia 10 anys i ella en tenia 11, i cap de les dues era feliç allà. De seguida vam comprendre que érem ànimes bessones. Apartades de la resta de nenes, ens passàvem el dia observant i comentant el que passava al nostre voltant, convertint-lo en històries i, per tant, imaginant pel·lícules. Podria dir-se que ens hem passat cinc dècades treballant a les pel·lícules que fem ara.
— La hija eterna és una obra molt personal per a Hogg. ¿També per a vostè?
— Molt. La Joanna i jo portem parlant de les nostres mares i la nostra relació amb elles des que ens vam conèixer, i fer la pel·lícula ha sigut francament terapèutic. Ens va empènyer a llocs molt recòndits de l’ànima, ens hi vam llançar de manera molt deliberada. Des del moment en què li vaig suggerir que m’havia d’encarregar jo mateixa d’interpretar les dues protagonistes, la pel·lícula va deixar de ser el retrat d’una mare i una filla per convertir-se en una cosa molt més profunda, i mística i dolorosa. Algunes pel·lícules arriben a posseir-me, i aquesta va aconseguir fer-ho de manera especialment intensa.
— Vostè va perdre la seva mare fa poc més d’una dècada.
— Perdre-la va fer que em sentís buida del tot, i molt perduda; la meva brúixola interior va deixar de funcionar. Vaig trigar molt a refer-me. En els mesos immediatament posteriors a la seva mort, em vaig sorprendre a mi mateixa utilitzant de manera reflexa frases que ella utilitzaria i vestint-me com ella, de vegades fins i tot utilitzant la seva roba; també mirava de capturar el timbre de la seva veu, i d’utilitzar paraules que només ella utilitzaria. Era la meva manera de mantenir-la amb mi, de fer que es reencarnés en mi
— ¿Creu en els fantasmes?
— Per descomptat, estic convençuda que són entre nosaltres, perquè som nosaltres que els creem, i crec que interactuar-hi és terapèutic. Un dels principals causants del dolor per la pèrdua d’un ésser estimat és la creença que hem d’acabar la relació amb aquesta persona, però això no és necessari. Podem continuar conversant amb ella. Jo em sento molt còmoda entre fantasmes.
— Després de rodar amb vostè una vegada, tots repeteixen.
–Solc propiciar amistats amb els cineastes que m’agraden; aquestes amistats donen lloc a sopars i converses, i d’aquestes xerrades de vegades sorgeixen pel·lícules.
■