Segarra i Gensana, Pedri i Busquets
El meu ídol tranquil, el d’aquesta zona del camp en què en un altre temps van campar al seu aire aquells herois d’adolescència, Segarra i Gensana, és Busquets. Ara se’n va, no és un disgust: és la certesa d’un gran buit.
Vaig despertar al futbol quan el mig camp barcelonista l’ocupaven Segarra i Gensana. Tot passava per ells, i gran part de les jugades que arribaven, poso per cas, a Evaristo, o a Kubala, o a Suárez, venien cuites per ells, com si tinguessin un foc en el qual mantenien la pilota fins que fos madura per a la rematada següent. Com que tot ho escoltava per la ràdio, me’ls imaginava com superhomes, fins i tot quan l’equip perdia. Perquè el que deien els comentaristes (José Félix Pons, Miguel Ángel Valdivieso) els exculpava de les fallades generals de l’equip, i fins i tot de les jugades en les quals sortien malparats.
Segarra i Gensana, doncs, eren els meus herois de la línia tranquil·la del camp, els faedors del que pogués passar en l’àrea contrària, i també els que prevenien la defensa dels diferents atacs dels dolents de la pel·lícula, que eren els mateixos dolents que ara són esbroncats des de la grada. Entre els dolents, per dir-ho amb aquesta broma de pel·lícula, hi havia gent molt perillosa que moltes vegades ens va enviar a dormir amb llàgrimes de derrota. De fet, jo em vaig fer barcelonista quan gairebé sempre ens guanyaven. Ja he explicat que va ser per la ràdio barcelonina, que s’escoltava a casa meva, al costat del barranc, molt millor que la que venia de Madrid. Vam perdre partits, campionats, gairebé sempre en mans del mateix, però la meva passió tenia la seva residència en aquells futbolistes i en aquells colors. Fins ara mateix.
I ara mateix el meu ídol tranquil, el d’aquesta zona del camp en què en un altre temps van campar al seu aire aquells ídols de la meva adolescència, Segarra i Gensana, és Busquets. Atalaia l’horitzó, com es deia en els temps de Matías Prats, col·loca l’equip a la seva disposició, crea expectació en l’àrea contrària, i en tres segons genera un xut que envia la pilota exactament al lloc en el qual el company més ben situat pot crear perill. Si es parés el joc en aquell moment precís en què surt dels seus peus la pilota, pot dir-se que tots aquests centres estan fabricats des d’una intel·ligència tranquil·la que marca amb els seus xuts bona part de les victòries del Barça.
Hi ha en ell, en aquell moment del xut, una alegria així mateix tranquil·la, amb la qual mira la paràbola que fa la pilota fins que es posa als peus adequats, aquells borseguins de la prehistòria. En els últims anys aquest home precís, extremadament curós, com a capità, de tot el que s’esdevé en el camp, també del pitjor, ha tingut a prop, gairebé enganxats, De Jong i Pedri. Tots tres juguen al mateix, a crear futbol, i un d’ells almenys, el molt admirat paisà Pedri, és un mestre que ve del seu magisteri.
El futbol d’associació
Tot el que fa Pedri, fins i tot la gambada d’arrencada, s’assembla al que, en un temps, quan era més jove, era capaç d’ensenyar el capità, i veure’ls jugar junts és una de les grans alegries que pot tenir algú que va educar la seva vista veient – ai, quins temps– Segarra i Gensana. Aquells dos passant pilotes a Ladislao Kubala o a Luis Suárez.
Ara, ja, se’n va Busquets, potser a casa seva, potser a altres mons. Ell ha de saber quant ha donat al Barça, i al futbol, i als que ens agrada el futbol d’associació, com es deia en els temps dels vells ídols. No és un disgust: és la certesa d’un gran buit. Pedri és la nostra esperança, com en un altre temps Busquets va ser l’esperança. Mai he deixat d’estimar el Barça, mai oblidaré els futbolistes que m’han ensenyat a veure com es col·loca la pilota en el costat possible de la glòria.
■