Márquez: «Qui no vulgui risc, que es quedi a casa»
Se sabia. Estava clar. Tothom ho intuïa. La tornada de Marc Márquez comença a espantar els seus rivals, que ara li qüestionen qualsevol acció.
És la icona del Mundial. És el somriure del campionat. És la viva imatge del guanyador, de l’artista, la foto de Moto GP, el mirall del que són i representen les carreres. Passió. Risc. Habilitat. Picardia. Coratge. Atreviment.
Marc Márquez Alentá (Honda) és, als seus 30 anys, el millor anunci del Mundial. Quan ell no hi és, tot és més previsible, avorrit, més monòton, menys atractiu, zero passió i menys espectacle.
Per això el temen. Per això el respecten. Per això el vigilen. Per això el critiquen a la mínima acció atrevida, arriscada, que protagonitza. Només una dada: ha tornat, a Le Mans, després de mes i mig de no tocar una moto de curses després de fracturar-se el dit més important, el polze dret, i per poc aconsegueix la pole ahir i per poc acaba al podi al GP a l’esprint.
¿Com vols que no li tinguin por? ¿Que no el vigilin? Per ell, per la seva empenta, per la seva passió, pel seu coratge, per la seva determinació, Pecco Bagnaia (Ducati) va perdre ahir la cursa a l’esprint, ja que el campió italià va haver de barallar-se, a braçades, a carenats, amb ell per pujar al podi i mentre el campió de Cervera li complicava la vida i la carrera a l’italià, Jorge Martín (Ducati) va poder escapar-se per guanyar i Brad Binder (KTM) es va emportar la medalla de plata.
Després de veure la manera en què Márquez ha tornat al Mundial, la sentència de tot el pàdoc continua ferma: si Marc tingués una Ducati no li veurien el pèl i guanyaria amb una mà. Això ho sap fins i tot el signore Bagnaia, que ahir va protestar una mica («no, no vaig protestar, l’avançament del Marc va ser al límit, però correcte, la part negativa és que a mi em van sancionar per una cosa semblant»), però va estrènyer la mà de Márquez al veure’s, més tard, pel pàdoc.