¿Qui tem Ada Colau?
La barreja de crítiques, unes d’encertades i altres de fabricades, és a la base del ‘tothom contra Colau’ que presideix els debats, cosa que li proporciona a l’alcaldessa sortint una envejable posició en el tauler electoral
¿Què prefereix Pedro Sánchez? La primera resposta és que guanyi Jaume Collboni, però la seva aposta real és la de Salvador Illa per a la presidència de la Generalitat
¿Qui tem Ada Colau? Si fem cas de les enquestes, molts barcelonins. És probable, fins i tot, que siguin majoria ja que la gestió de l’alcaldessa no ha deixat ningú indiferent. Hi ha una àmplia minoria que la recolza (pot ser que sigui la més àmplia de les minories, si fem cas de les mateixes enquestes, o sigui que guanyi les eleccions del 28), però també ha forjat en contra seu una significativa majoria disposada a atribuir-li tots els mals de Barcelona. Alguns fonamentats i altres menys. Fins i tot els mals que només existeixen al cap dels que no suporten que una dona sortida de l’activisme faci vuit anys que governa una ciutat que mereix tenir al capdavant un home de cap a peus com aquell Rafael Puget que Pla va immortalitzar com un senyor de Barcelona per la seva condició de burgès, les seves maneres exquisides (almenys en públic) i el seu bon vestir, encara que fos fill de Manlleu.
La barreja de crítiques, unes d’encertades i altres de fabricades, és a la base del tothom contra Colau que presideix els debats, cosa que li proporciona a l’alcaldessa sortint una envejable posició en el tauler electoral. La candidata assetjada pel sistema i pel pensament dominant, que alguns ciutadans que no pensaven concedir-li un tercer mandat poden acabar votant, però estan enfadats davant tanta unanimitat. La polarització té aquestes coses. Si el que es pretenia era fer-li a Colau una crítica raonada, només calia començar pel principi. Per la manera de governar i la mandra de pactar, en una ciutat que aspira a ser la capital del pactisme des dels temps de la Corona d’Aragó i el Compromís de Casp. N’hi hauria hagut prou que li haguessin exigit menys abusar del poder i més treballar-se l’hegemonia. Per dir-ho amb paraules que entendran alguns dels seus assessors, menys Trotski i més Gramsci. Però aquest no és el tema de fons d’aquest article. Més enllà del que es diu en els debats, ¿quin polític tem de debò que Ada Colau torni a ser alcaldessa?
¿Pere Aragonès? No ho crec. Des dels temps de Jordi Pujol es va imposar una màxima nacionalista: millor tenir al davant, a la Casa Gran, un alcalde que no ho sigui a qui es podrà acusar de no entendre la Catalunya profunda si exigeix massa o mostra pretensions polítiques. En els temps del tripartit, l’esquerra també va fer seva la idea, de manera que si Salvador Illa arribés a ocupar la presidència de la Generalitat en les pròximes eleccions, tampoc l’obsessionaria que l’ajuntament no estigués en mans dels seus. Això no li impedeix acompanyar Jaume Collboni. Una victòria de Xavier Trias no seria un bon assumpte per als socialistes catalans, perquè ningú sap fins on arriba la mà de Carles Puigdemont. Vist el panorama, el suport del PSC a Collboni no presenta falles perquè si ell baixés a les enquestes pujaria Trias, pel vot útil anti-Colau.
Pot semblar un galimaties i ho és, però hi ha més coses. ¿Què prefereix Pedro Sánchez? La primera resposta és que guanyi Collboni, però la seva aposta real és la d’Illa per a la presidència de la Generalitat. Altrament hauria fet cedir el PSC per posar al capdavant de la candidatura de Barcelona un Illa que hauria resultat imbatible. A Sánchez que guanyi Colau tampoc li treu el son, i la raó està en les pròximes legislatives. Imaginem que Podem no entra a l’Ajuntament de Madrid mentre que Ada Colau guanya a Barcelona. ¡Bingo! Yolanda Díaz i Sumar tindran el camí més lliure per al desembre i Pablo Iglesias haurà d’ampliar la programació de Canal Red per explicar tots aquests fets.
¿I Alberto Núñez Feijóo? Tal com són les coses per al PP a Catalunya, només es pot plantejar les municipals de Barcelona en termes de mal menor. Salvar els mobles amb Daniel Sirera si aconsegueix frenar Vox. ¿Li importa que continuï Colau? Des de fa un temps, el Partit Popular ha reprès la vella idea de la conjura judeomaçònica, i ha substituït les obsessions de Franco per les d’Aznar. Populistes i independentistes són ara els venedors de pàtries. Ada Colau i Oriol Junqueras. Com més poder tinguin als dos costats de la plaça de Sant Jaume, més bé li anirà al PP a Espanya, pensen a Génova, i opten per una aposta suïcida pensada per Isabel Díaz Ayuso per acabar amb Feijóo.
■