Escriure per arrelar-se

Som al mes de maig, entro en una llibreria i tinc una sensació d’amplitud i silenci, com de diumenge al matí en un barri tranquil de la gran ciutat. No em refereixo als clients, sinó a les taules de novetats. Un mes després de Sant Jordi ha quedat enrere l’embús de trànsit i els llibres s’ordenen amb calma. Ara és l’hora de qui pot evitar les aglomeracions sabent que té lectors que l’esperen, com Irene Solà amb la novel·la Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres (Anagrama); és l’hora de les reedicions amb aires de novetat, com La festa de Gerald de Robert Coover (Quaderns Crema). I també és un bon moment per a lectures que obtenen el benefici de la pausa, com Matar el nervi d’Anna Pazos (La Segona Perifèria).

Matar el nervi és un híbrid entre el periodisme literari i la memòria personal, però més enllà d’etiquetes és sobretot un text amb moments enlluernadors. Pazos parla dels «intents fallits d’arrelament» que s’han succeït durant la seva joventut, i el llibre també funciona com un catàleg d’aquests intents. Viatges i estades en altres ciutats i països, a mig camí de la fugida i l’aventura, la recerca i la desaparició, i que ara, des de l’edat adulta, sembla que trobin en la prosa una mena d’acció analgèsica.

Aquest efecte s’aconsegueix a través de la reunió feliç de diverses qualitats: un do per a l’observació; una lucidesa a l’hora de descriure les pors i desitjos que mouen les persones; una penetració moral que li permet incloure una mirada sobre l’actualitat latent, com ara amb el conflicte a Israel i Palestina o el moviment MeToo i el feminisme. Pazos té facilitat per acostar-se a persones límit, desclassades o a mig formar, éssers que es troben en un encreuament vital o encallats en un malson virtuós, i que són el contrapunt exterior d’una inquietud familiar. Tot això, a més, ho aconsegueix amb un to i una veu personals, «el bé més preuat», que s’expressen en una llengua rica, viva, que sap reflectir llums i ombres vitals –com aquest temps de maig, vet aquí.

■