Els ultres pericos, catalans autèntics
Entro en una llibreria i tinc una sensació d’amplitud i silenci. El maig és bon moment per a lectures que obtenen el benefici de la pausa Potser no eren una colla de filofeixistes, sinó un tsunami democràtic, així de fina és la línia que els separa
Circula des de fa dies per les xarxes l’article que va escriure un hooligan –els periodistes haurien de tenir prohibit ser hooligans de res, són coses incompatibles– justificant que una horda d’ultres saltessin a la gespa d’un estadi per intentar agredir uns esportistes que celebraven un títol. Pel que sembla, el pobre imbècil és perico, destaco expressament totes dues qualitats perquè tinc amics pericos que són bona gent i perquè conec també imbècils culers, la imbecil·litat és el que més ben repartit està en el món. L’escrit justifica els energúmens que no van fer més que perjudicar el seu propi club, l’Espanyol, assegurant que va ser una qüestió de «dignitat» i recordant que «també els defensors de Barcelona, el 1714, van decidir continuar combatent contra tot càlcul assenyat. Un gest de dignitat».
Els mateixos arguments
Perjudicar els teus, apel·lant a la dignitat i recordant les batalletes del 1714. ¿Els sona d’alguna cosa? Són els mateixos arguments dels llacistes que van enfonsar Catalunya, ja he dit abans que els imbècils estan molt repartits i al final tots s’assemblen. «Quanta dignitat», m’imagino que cridaven sota els passamuntanyes els que tiraven cadires, destrossaven càmeres de TV i s’enfrontaven a les –poques– forces de seguretat, en el seu intent d’agredir simples esportistes. Només falta que els seus líders s’escapin a Waterloo fugint atemorits, o que acusin la justícia de perseguir-los, no per delinqüents, sinó per pericos. Tot arribarà.
Tant reivindicar el Barça com el club que atresora les essències de Catalunya, i resultarà que és l’Espanyol qui les reuneix
Tant reivindicar el Barça com el club que atresora les essències de Catalunya, i resultarà que és l’Espanyol qui les reuneix. Almenys –segons l’opinió de l’articulista i dels que l’ovacionen– les essències de la Catalunya contemporània, la victimista que no dubta a remuntar-se fins al 1714 per justificar qualsevol burrada. Potser allò que vaig veure per televisió no era una colla de filofeixistes, sinó un tsunami democràtic, així de fina és la línia que els separa. En allò d’«el món ens mira», cal reconèixer que els del tsunami perico van superar el tsunami llacista que els inspira, van sortir a les televisions de tots els països.
No és només que, com a argument, sigui obscè utilitzar una guerra per parlar de futbol, és que la gent de fa tres segles estava molt menys evolucionada que l’actual (o això pensava jo abans de veure l’èxit de l’article). Si prenem com a exemple el 1714, haurem de començar a expulsar moriscos, escriure a mà, desescolaritzar els nens i pegar a la senyora amb l’aquiescència de l’autoritat. A més d’apallissar esportistes, això d’entrada.
Saber a qui increpar
Quan els meus fills eren adolescents, van viure al camp del Girona com es frustrava un ascens, per culpa d’un gol del Lugo en l’últim minut de l’últim partit. La seva reacció –i la de molts altres– va ser esperar la sortida dels jugadors del Lugo per increpar-los. Quan ho vaig saber, els vaig dir als meus fills que als qui havien d’increpar era als del Girona, per no saber defensar quan es jugaven l’ascens. El mateix val per als ultres pericos: si cal perseguir algú, és als seus propis jugadors, més dolents que el vinagre en dejú i incapaços d’evitar que el rival es proclamés campió. Aquesta gent ancorada al 1714 necessita clavar uns quants caps en piques a l’entrada de l’estadi, mentre criden «Ho tornarem a fer!». D’això en diuen dignitat.
■
Albert Soler és periodista