El protocol·lari adeu d’Indy
La millor pel·lícula de la saga d’Indiana Jones és justament l’última, presentada ahir a Cannes. ‘El dial del destí’, dirigida per James Mangold, té, no obstant, moments de tedi.
Indiana Jones i el dial del destí és la millor pel·lícula protagonitzada per Indiana Jones en les últimes tres dècades. Per si sola l’afirmació pot impressionar bastant, però molt menys si es té en compte que en aquest temps només va veure la llum la quarta entrega de la seva saga, Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall (2008), i que aquella va resultar ser una pel·lícula lamentable –n’hi ha prou amb recordar que l’heroi sobreviu a una explosió nuclear ficat en una nevera, i té una trobada amb alienígenes–; ningú que tingui dos dits de front la posarà a la mateixa altura de la trilogia original que componen A la recerca de l’arca perduda (1981), Indiana Jones i el temple maleït (1984) i Indiana Jones i l’última croada (1989), que a més d’espectaculars eren extraordinàriament divertides i emocionants.
Tot i que per moments genera aquestes sensacions, El dial del destí es veu llastada per un grapat de seqüències d’acció aparatoses però no especialment inspirades, personatges secundaris gens memorables i un excés d’efectes digitals que la priven de la fisicitat i la immediatesa que un dia van definir la saga.
Dirigida per James Mangold, que recull el testimoni de Steven Spielberg, explica el mateix tipus d’història que totes les seves predecessores: la de la recerca d’una relíquia de valor incalculable suposadament dotada de poders màgics i que, si cau a les mans equivocades, pot resultar molt perillosa. En concret, l’objecte és l’Antikythera, un artefacte fet de rodetes i palanques suposadament dissenyat al seu dia per Arquimedes i que potser permet al seu posseïdor viatjar en el temps. Almenys sobre el paper, és un macguffin de llibre, i per aquest motiu l’excessiva atenció que la pel·lícula presta als detalls del seu funcionament arriba a resultar tediosa.
Els que es van queixar de l’absència de nazis a El regne de la calavera de cristall estan d’enhorabona, perquè a la nova pel·lícula n’apareixen multitud sent disparats colpejats o llançats; «massa nazis», remuga Harrison Ford durant el llarg pròleg, ambientat a finals de la Segona Guerra Mundial –en aquestes escenes, l’actor Harrison Ford apareix amb el rostre convincentment rejovenit per ordinador–, abans de saltar des de dalt d’un tren que avança a tota velocitat fins a les braves aigües d’un riu. Posteriorment veiem Jones cavalcar a cavall pels túnels del metro de Nova York, protagonitzar una fugida pels carrers de Tànger a bord d’un tuk-tuk i enfrontant-se a morenes gegants mentre creua aigües gregues al costat d’Antonio Banderas –que passa els seus dos minuts en pantalla actuant de més–, i en cap moment fa la sensació d’estar en veritable perill.
La pel·lícula pretén que la seva edat no és un problema. Ni en les escenes més aparatoses fa la sensació de quedar-se sense aire o sentir-se massa vell per a això, al contrari. Als 80 anys, en qualsevol cas, Ford torna a oferir carisma a cabassos en la que sens dubte és la seva última encarnació del personatge. «Necessito asseure’m i descansar una mica», va afirmar ahir en roda de premsa.
Palma d’Or
Cap dels moments que l’actor protagonitza a El dial del destí assoleix nivells d’emotivitat mínimament semblants als del discurs que va pronunciar dijous a la nit, quan el festival li va fer entrega per sorpresa d’una Palma d’Or honorífica. La pel·lícula, de fet, fa la sensació d’haver sigut dissenyada per oferir els estímuls més bàsics i simples a l’espectador, i per evitar que la imatge que el públic té del seu mític heroi es vegi afectada el més mínim. Res resulta sorprenent excepte el seu clímax final, molt boig però sorprenentment tebi.
Per descomptat, amb veure el personatge en pantalla gran una última vegada n’hi ha prou per proporcionar una gratificació innegable, però sentir aquest plaer no és incompatible amb reconèixer que l’única raó d’existir d’aquesta pel·lícula és apel·lar a la nostàlgia dels fans, i treure’ls l’amarg sabor de boca amb què han passat els últims 15 anys.
■
Harrison Ford apareix a la cinta amb el rostre rejovenit per ordinador