Ceylan, el cine com a monument

Una de les idees en les quals incideix amb més insistència el cine de Nuri Bilge Ceylan és que els éssers humans, especialment els homes, som el pitjor. Els personatges d’algunes de les seves pel·lícules, de fet, són homes arrogants i increïblement egoistes que es neguen en rodó a acceptar públicament les seves misèries tot i que en el més profund del seu ésser en són plenament conscients. Subjectes, sense anar més lluny, com el protagonista del seu nou treball, About Dry Grasses, amb qui aspira per setena vegada a la Palma d’Or.

En concret, aquí aquest antiheroi arquetípic –modelat a partir de la veneració que el cineasta sent per la literatura de Dostoievski– és mestre en una diminuta escola de primària de la Turquia rural que somia ser destinada a Istanbul i se sent ofegat pel tradicionalisme del lloc, envoltat d’ignorants. Al principi de la pel·lícula descobreix que ha sigut acusat de tenir comportaments inadequats a classe, però aquesta trama no triga a fer-se a un costat. Funciona simplement com a desencadenant del viatge espiritual del personatge i que Ceylan aprofita per reflexionar sobre la importància del compromís social actiu, la nostra tendència a donar per bones les enraonies, els errors que cometem quan creiem merèixer més del que tenim i, en realitat, gairebé tot en aquesta vida. La pel·lícula dura 197 minuts plens de converses llargues, denses i suculentes, i cap d’elles dona puntada sense fil. I gràcies a les extraordinàries habilitats de les quals Ceylan torna a fer gala com a narrador, del seu impecable maneig de l’estructura, avança de manera lleugera i sense perdre en cap moment l’atenció de l’espectador malgrat el seu voluminós metratge. És, en suma, una obra aclaparadora, monumental.

■