BARRACA I TANGANA Els ‘Susodichos’
Sempre que puc miro els partits del Sevilla, sobretot perquè m’agrada molt Suso. Soc fan de Suso i no només perquè sigui el típic esquerranet –mitjapunteta– juganer que m’hauria agradat ser. També en soc fan perquè cada vegada que l’anomenen a la tele recordo el grup de música d’un altre Suso, en aquest cas el professor canalla de la sèrie Compañeros, i això em fa feliç.
Una genialitat de nom, tenia el grup: Suso y los Susodichos.
De fet, a partir d’ara penso referir-me al Sevilla Futbol Club com Suso y los Susodichos. Dijous, Suso va marcar un golàs que va obrir la porta a la remuntada contra el Juventus en les semifinals de l’Europa League. Tot seguit, vaig procedir a enviar un breu però ja clàssic i contundent missatge a la majoria dels meus amics futbolers: «¡Que bo que és Suso!».
Això ho acostumo a fer sense cap mena de vergonya. Faig anar una sèrie de futbolistes de qui només parlo quan juguen bé (de Suso a Iván Martín, passant per Canales, Rodrigo Riquelme i Oihan Sancet). Són el meu grupet de protegits. Suso pot estar mesos sense jugar, lesionat o el que sigui, i sortir un dia contra el megacuer Elx (que a sobre estava en inferioritat numèrica, perquè això va passar de debò fa gairebé quatre mesos) i fer una jugada preciosa que acaba en gol i jo puc atacar per WhatsApp amb el «¡que bo que és Suso!» amb saborós oportunisme, orgull avantatgista i un enorme desvergonyiment.
¿I què? Estic en el meu dret. Crec que ho posa a la Constitució. Tots tenim dret a disposar d’un grupet de futbolistes fetitxe amb qui tenir sempre la raó. Podríem anomenar-los Susodichos, ara que hi penso. Si juguen malament, se’ns permet mirar cap a un altre costat i fer com si no existissin. Si juguen bé, és el moment de cobrar deutes i demostrar quant sabem de la vida i del futbol. El partidàs de Suso y los Susodichos ens va deixar també un parell d’escenes sorprenents. El mateix àrbitre que va xiular un dels cèlebres penals a l’Argentina al Mundial (de vegades em pregunto què pensarem d’aquí unes dècades del que va passar a Qatar), va obviar dos dels penals més clars de tota la temporada. Tampoc el va ajudar el VAR, però ha de ser la nova normalitat: ara has de córrer amb els braços a l’esquena per si et toca la pilota de casualitat, però pots ajuntar-los per bressar la pilota en un control. L’esport abans conegut com a futbol ens vol enverinar. No plorar pels àrbitres és una de les coses més difícils en futbol perquè tots guardem una sèrie d’afronts en un racó preferent de la memòria. És temptador. Passa una cosa similar amb els Susodichos. Si l’error ens afavoreix mirem cap a un altre costat, però si ens perjudica enviem missatge. El més recomanable en aquests casos és fer el que va fer Suso, guanyar malgrat tot, perquè en realitat Suso és molt bo, que no sé si us ho he dit.
Guanyar a Europa exigeix saber conviure amb les injustícies i superar les adversitats. També ho vam veure a Compañeros, quan expulsen Valle de l’escola per culpa del professor Olmedo, que era un imbècil. És increïble el que vam aprendre amb aquella sèrie. En la primera temporada, l’encara principiant Quimi pregunta a un xaval quin és el secret per lligar i la memorable resposta te la firmen a l’uníson el Sevilla i el City de Guardiola: «Una mica de misteri i molta sensibilitat». La fórmula letal. No es pot millorar.
■