Víctimes i botxins
En política s’aprofita tot. Un lema omnipresent de portes endins amb prou feines reconegut de portes enfora. Les raons són òbvies. Mai s’acceptarà l’oportunisme com a arma perquè acosta perillosament qui l’esgrimeix al populisme. Així ho exigeix el guió. Demagog sempre el contrari, mai un mateix. Com el que no té l’autèntic sentit democràtic. Assenyalant les actituds del rival es dissimulen, en públic, les carències pròpies.
Si tots fossin tan tolerants com reclamen d’altres, el sistema fluiria més bé i en potenciaria els efectes positius en la societat. En canvi, el que avui es transmet és una intransigència al caire del fanatisme que convida cadascú a tancar-se a la seva bombolla a l’espera que amaini la tempesta. Però les borrasques són permanents i qualsevol llamp o tro del competidor els projecta com la santa Bàrbara protectora del càrrec, les sigles i els seus interessos venuts com a defensa pública.
En condicions normals seria inútil recordar que la campanya electoral és per renovar tots els ajuntaments i algunes autonomies. Els ciutadans analitzen les actuacions i les propostes als seus municipis. I parlen de vivenda, turisme, cotxes, rotondes, transport, despoblació, escoles, metges, finançament, atencions i abandonaments. Simpaties i antipaties als candidats incloses, per descomptat. És condició humana.
En el cas de les regions i ciutats autònomes, el ventall s’amplia, perquè les competències són moltes i les transferències de l’Estat obliguen a administrar amb més proximitat i eficiència. La seva capacitat de fagocitar recursos ha deixat els consistoris a les beceroles financeres, empenyent-los a dubtoses accions immobiliàries per recaptar i esmorteir els ecos de les caixes buides.
Pitjor encara si estan plenes, perquè no se’ls permet gastar. Ordre vertical.
En aquestes circumstàncies, al cinquè any, ETA va ressuscitar. I amb ella, totes les mirades van virar cap a Euskadi i a l’home probablement més odiat per l’Espanya infranquejable. Arnaldo Otegi Mondragón (Elgoibar, Guipúscoa, 6 de juliol de 1958) ha alterat la campanya amb la inclusió a les llistes d’EH Bildu de 44 noms indesitjats, set amb delictes de sang. Malgrat condemnes i penes complertes, sembla que aquests ciutadans no mereixen la condició legal de lliures per raó moral. La polseguera els ha instat a desistir i si són elegits, possibilitat remota en la majoria de casos, no recolliran l’acta. La fiscalia, per la seva banda, va arxivar la denúncia. Per fortuna, la legalitat vigent no té nostàlgia de la pena de mort.
La memòria al retrovisor
Otegi ha maniobrat i corregit perquè també busca vots, apaivaga ànims i competeix amb el PNB. La seva mà es nota en el text publicat pels dimissionaris que, malgrat ser un clar avenç, no exhibeix la contundència reclamada pels seus aliats. El penediment sempre és més lent que el tret.
Els assenyalats escriuen que no poden esborrar el seu passat. Addueixen que tampoc volen projectar-lo al futur. I en això coincideixen amb les víctimes que desitgen avançar sense oblidar. Conduir fixant la mirada en l’horitzó, però amb la memòria al retrovisor, afirma Gorka Landaburu. Víctimes molestes amb l’espectacle representat pels que addueixen protegir-les. Com si tampoc fossin lliures i no haguessin desitjat més política i menys pistoles. Com si no es mereixessin més cicatriu i menys hemorràgia.
■