Gran gir a la dreta
La victòria del PP, en solitari o amb la crossa de Vox, obeeix a lògiques àmplies que van més enllà de la dinàmica local i autonòmica
La incontestable victòria del PP el 28M és de tal magnitud, que és impossible analitzar-la només en clau local i autonòmica. La quantitat i qualitat de les victòries d’Alberto Núñez Feijoo, les tendències que consoliden i les noves que creen van més enllà de les lògiques locals i autonòmiques d’una campanya que, a més, ha estat marcada per la política nacional. A l’estratègia del PP de convertir el 28M en una primera volta de les generals va respondre el PSOE de Pedro Sánchez amb el BOE, amb la implicació directa del president del Govern i amb el full de serveis d’un Executiu que ha gestionat una pandèmia i una guerra. I les urnes han dictaminat un espectacular tomb cap a la dreta: l’electorat que més s’ha mobilitzat ha sigut el de dretes, el bloc que ha reordenat millor les seves sigles amb la desaparició de Ciutadans ha sigut el de la dreta, i la suma del PP i Vox dibuixa majories allà on el PSOE ha aguantat el tipus. No es tracta, a més, d’un simple tomb cap a la dreta: de la derrota del demonitzat sanchisme el 28M sorgeix una dreta molt dura.
Els resultats del PP més dur, el de Madrid i el de Xavier García Albiol a Badalona, són espectaculars. La implantació territorial de Vox és un fet indiscutible, però no en té prou per ser cap altra cosa que la crossa del PP allà on no arriba en solitari. La desaparició de Ciutadans apaga el miratge liberal en el bloc de dretes. A falta de veure com es materialitzen les negociacions entre el PP i Vox, el 28M certifica que el pacte entre la dreta i la ultradreta està naturalitzat en la política espanyola. Feijóo prefereix governar ell sol sense Vox, i el camí per fer-ho l’hi han mostrat
Isabel Díaz Ayuso, José Luis
Martínez-Almeida i García Albiol: empetitir i eliminar l’espai a la dreta de la dreta, ser en l’univers antisanchista un partit catch it all sense complexos.
Vox ha de prendre nota en les negociacions que ara s’obren i en el camí cap al desembre: pot conviure amb el PP i influir, però no condicionar-lo en excés. Pot estrènyer però no ofegar, perquè en aquest cas corre el risc que el vot útil de dreta se li giri en contra. Tot val contra el sanchisme, fins i tot els sacrificis.
EL RETROCÉS DE L’ESQUERRA ha de generar una reflexió profunda. En el PSOE, perquè la magnitud d’algunes derrotes (Andalusia s’ha convertit en un símbol molt dolorós per al socialisme), té caires històrics. Només Catalunya aguanta el tipus, amb un PSC a l’alça que consolida feus tradicionals i en conquista de nous. No és casual que només a Catalunya els vots de Ciutadans no hagin acabat al sac del PP. Hi ha lliçons per al socialisme del PSC, malgrat les peculiaritats de la Catalunya postprocés. Però la resta són males notícies per al socialisme: ni els barons més díscols amb la línia sanchista ni els nous lideratges impulsats per Ferraz han pogut trampejar la situació. De vegades, perquè la fragmentada esquerra de l’esquerra ha naufragat de valent. Aquest és un altre missatge del 28M: l’esquerra del PSOE ni pot, ni suma ni està unida. Més aviat resta i desmobilitza. I en una realitat de blocs, és un llast de cara al desembre. I per cert: Bildu, al mig de la campanya, ha aconseguit uns esplèndids resultats. ■
El PSOE va tenir una nit pèssima, però la seva esquerra ni pot, ni suma ni està unida. És un llast en una lògica de blocs