¿Tocat o enfonsat?
Si aquests comicis es van plantejar com un examen a l’antisanchisme, es podria dir que està bastant estès, però no tant com pensava Feijóo
Dels objectius que s’havien fixat els dos grans partits i que permeten interpretar el resultat de les eleccions d’aquest diumenge en una direcció o en una altra, gairebé tots semblen haver anat en contra dels interessos de Pedro Sánchez i a favor dels d’Alberto Núñez Feijóo. El PP guanya en el recompte general de les eleccions municipals, les úniques que s’han celebrat en tot l’Estat; aconsegueix l’alcaldia de Sevilla, últim gran bastió del socialisme a Andalusia, i probablement el govern de la Comunitat Valenciana, la joia de les coalicions d’esquerres. Per acabar-ho d’adobar, Sánchez tampoc ha aconseguit el seu altre gran propòsit: que el PSC fos la primera força a Barcelona, malgrat el bon resultat d’aquest partit a Catalunya. Malament, per tant, per als socialistes i bé, molt millor del previst, per als populars, que van rematar la nit amb una cosa que ja es donava per descomptat: que arrasen a Madrid. A la comunitat i a l’ajuntament. Això sí, els socialistes recuperen la segona posició a l’autonomia madrilenya, que els havia arrabassat el 2021 Més Madrid. Un trist consol.
RECUPERAR LA CONFIANÇA.
Si aquests comicis es van plantejar com un examen a l’antisanchisme, es podria dir que està bastant estès, però no tant com semblava pensar Feijóo, que va centrar la seva campanya a l’eslògan «derogar el sanchisme». Tenint en compte que Sánchez va protagonitzar en primera persona una campanya que era local i autonòmica, els resultats finals no li han sigut tan contraris com li hauria agradat al PP, fins i tot no havent sigut bons. El líder del PSOE ha quedat tocat, però encara no està enfonsat, tot i que no li quedarà més remei en els mesos que falten per a les eleccions generals que esforçar-se a recuperar la confiança dels seus electors. Especialment, perquè els resultats del
28M tampoc han sigut gaire bons per als partits que aspiren a sumar amb Yolanda Díaz com a candidata al desembre i Podem ha sobreviscut, però malmès. Vist així, sembla difícil reeditar la coalició progressista de Govern, tret que les esquerres aconseguissin apaivagar el soroll i acabar amb les baralles internes a l’Executiu.
Que el PP hagi absorbit tot el vot de Ciutadans en el conjunt d’Espanya —Catalunya és l’excepció— no justifica per si sol la dimensió del seu èxit. Tampoc que hagi arrasat, com era previsible, a Madrid. Així que es pot atribuir també a Feijóo una part important d’aquest resultat. Perquè també ell va protagonitzar personalment la campanya dels populars. Ara bé, el líder del PP té al davant una difícil tessitura, ja que haurà de pactar amb Vox, que també ha millorat posicions respecte al 2019, ajuntaments i comunitats. I aquesta vegada Feijóo haurà de fer-ho sense excuses i sense anestèsia.
Però, pensant en el resultat de les eleccions generals del desembre, no sembla que el pronòstic de Michavila, no l’exministre d’Aznar sinó el seu germà sociòleg, s’hagi de complir. No sabrem qui governarà el 2024, encara que Feijóo es perfili per fer-ho.
■
Que el PP hagi absorbit el vot de Cs no justifica tot l’èxit: Feijóo també hi ha contribuït
«Un mal resultat sense pal·liatius», va admetre la direcció del PSOE. En l’àmbit local va passar una cosa semblant. Molt pocs dirigents confiaven a guanyar el PP en el càlcul global dels vots. El 2019 els socialistes van treure un milió i mig més que els populars, però llavors Cs estava fort. Ara, la immensa majoria dels seus antics votants taronges, menys a Catalunya, s’han desplaçat al partit d’Alberto Núñez Feijóo, posant a la pràctica punt final a la formació taronja. Les expectatives en aquest sentit eren baixes. Tot i així, el resultat final va ser també molt pitjor del que s’esperava: prop de 700.000 paperetes per darrere el PP. Els socialistes es van acomiadar de capitals de província com Sevilla, Toledo, Granada i Valladolid. A València, on eren el soci minoritari en un ajuntament liderat per Compromís, el PP també recuperarà el comandament si pacta amb Vox. El principal consol en el terreny municipal va venir dels resultats del PSC.
Les enquestes que es van publicar al llarg de la tarda no prefiguraven res de bo: el mapa autonòmic deixava el vermell i es tenyia de blau. Els socialistes, no obstant, van acollir els estudis amb cert escepticisme. Les seves impressions, van assenyalar diversos membres de la direcció del partit, eren bones. I el més important, van continuar, no era qui quedava primer en una comunitat o municipi concret, sinó qui acabaria governant gràcies a la suma amb altres partits. Però aquest discurs es va anar dissipant mentre avançava el càlcul.
El president del Govern espanyol se l’ha jugat en primera persona durant aquesta campanya. A diferència del 2011 amb José Luis Rodríguez
Zapatero, quan les autonòmiques i municipals també van tenir lloc només uns mesos abans de les generals, Sánchez ha tingut aquestes setmanes un protagonisme absolut, amb els seus continus anuncis de mesures socials que després el Consell de Ministres aprovava a correcuita. L’estratègia no li va acabar de funcionar. El debat no es va arribar a centrar en les iniciatives de l’Executiu, dins una de les campanyes més tòxiques i crispades que es recorden, marcada primer per les llistes d’EH Bildu, que incloïen 44 condemnats per col·laboració o pertinença a la desapareguda ETA, i després per les denúncies de frau electoral.
La presumpta compra de vots afectava tant aspirants del PSOE com del PP, però els conservadors la van explotar desplaçant tota la culpa cap als socialistes. Díaz Ayuso va arribar a tancar la campanya acusant Sánchez de «tupinada», una acusació que, d’acord amb el desenllaç, s’ha mostrat del tot infundada.
■