La forja d’un autòcrata: el futbolista que es va fer ‘sultà’
Recep Tayyip Erdogan
La jornada electoral ha transcorregut sense gaires incidents. L’oposició ha denunciat irregularitats, que la comissió electoral ha assegurat que estudiarà. D’acord amb el president de la Comissió Electoral, amb més del 99% dels vots escrutats, Erdogan va obtenir el 52.14% dels vots davant el 47.96% de Kiliçdaroglu. Tot i així, l’avantatge del president turc era clar moments després del tancament dels col·legis electorals. I, per això, els seus partidaris van començar amb les celebracions hores abans del discurs d’Erdogan, fent onejar banderes turques o del Partit de la Justícia i del Desenvolupament (AKP, per les seves sigles en turc).
Discursos antisirians
Erdogan aconsegueix superar una altra pedra en el seu camí. En la primera volta del 14 de maig, es va quedar a les portes de revalidar el seu mandat amb el 49,52% dels vots davant el 44,88% de Kiliçdaroglu. Durant aquestes dues setmanes, el president ha pogut sumar el suport de Sinan Organ que va quedar en tercera posició amb el 5,17%. Molts fora de Turquia i alguns a dins confiaven en els pronòstics de les enquestes que es van aventurar a donar un avantatge a Kiliçdaroglu, que no es va traduir a les urnes. De res li ha servit al líder opositor la radicalització del seu discurs durant la segona volta.
Malgrat la postura antiimmigració d’Erdogan contra els sirians, a qui la majoria dels candidats han utilitzat com a boc expiatori de tots els mals de Turquia, Kiliçdaroglu s’ha atrevit a comprometre’s a fer-los fora en el termini d’un any si sortia elegit. Però la societat turca ha triat un mal conegut. La greu crisi econòmica ha fet que la inflació es mantingui al voltant del 50% després d’arribar al 85%. Durant la campanya electoral, s’ha assenyalat els refugiats sirians com a culpables d’aquesta situació que s’ha agreujat els últims dos anys com a conseqüència de la guerra d’Ucraïna i de les polítiques monetàries del president Erdogan.
Crisi econòmica
Aquest divendres, dos dies abans de la segona volta, la lira turca es va debilitar a un mínim històric de 20 davant el dòlar. Des de començament d’any, la divisa nacional s’ha debilitat un 6,4% en el que portem d’any. Els bons sobirans en dòlars i les borses de Turquia s’han desplomat, mentre que el cost d’assegurar l’exposició al deute turc s’ha disparat des de la primera volta de les eleccions presidencials del 14 de maig. A més, moltes formacions feministes i grups en defensa dels drets LGTBIQ han expressat el seu temor d’un empitjorament encara més gran de la situació.
La presència de formacions d’extrema dreta i l’ascens del conservadorisme s’ha normalitzat per complet a Turquia en aquests comicis. Durant el seu discurs d’ahir, Erdogan, president des del 2014 i primer ministre des del 2003, ha demanat a la multitud el seu suport amb vista a les eleccions locals del 2024. També ha assenyalat diverses formacions de dreta i prokurdes d’estar a favor dels drets LGTBIQ, i ha afirmat que «LGTBIQ no pot infiltrar-se» en el seu partit AKP. «Ningú pot tocar la família i ningú pot utilitzar la violència contra les dones», ha afirmat. Va ser el mateix Erdogan que va cancel·lar el Conveni d’Istanbul contra la violència masclista, tot això en un país on cada dia dues dones són assassinades per homes. Fins aquest dilluns no es publicaran els resultats oficials, tot i que no hi ha dubte que Erdogan ja va dormir ahir a la nit tranquil.
■
Recep Tayyip Erdogan (Istanbul, 1954) fa més de 20 anys que està al capdavant de Turquia i iniciarà avui un nou mandat de cinc més després de superar el candidat opositor Kemal Kiliçdaroglu en la segona volta de les eleccions presidencials. La seva gestió ha transformat el país de dalt a baix i l’ha convertit en l’Estat que és avui. Erdogan ja figura en els llibres d’història com l’home més important de la política de la república turca darrere del seu fundador, Mustafa Kemal Atatürk, a qui fins i tot ha superat en longevitat de mandat.
Els inicis del president, en canvi, van estar allunyats de la grandesa en la qual viu ara. Va néixer a Istanbul, però va viure la seva infància en una petita localitat costanera. Fill d’un capità de la Guàrdia Costanera turca, la seva família, musulmana de classe mitjana-baixa, es va traslladar a Istanbul quan tenia uns 13 anys des del mar Negre. Va créixer al barri obrer de Kasimpasa, a Istanbul, i els seus antics veïns el recorden com un jove «educat, treballador i boig pel futbol».
El màxim exponent de l’islamisme polític turc va iniciar els seus estudis en una escola religiosa. El seu pare volia que fos imam, i a mesura que avançava en la seva educació, les seves creences religioses es van anar accentuant fins que, durant l’adolescència, es va unir a grups juvenils islamistes que desafiaven els nacionalistes laics de l’època i els líders colpistes que consideraven el seu deure garantir una estricta separació entre la religió i l’Estat. Després d’una intensa militància, es va llicenciar en Administració d’Empreses. Erdogan mai ha presentat un diploma o les proves d’haver-se graduat i en múltiples ocasions els seus crítics ho han desmentit. Per ser president de Turquia cal tenir un títol universitari i Erdogan sembla que mai el va obtenir.
La seva creixent fe i la seva politització es van desenvolupar alhora que la seva afició per la pilota. Erdogan va passar de vendre dolços als camps de futbol a guanyar cinc títols en un club semiprofessional d’Istanbul. Anys més tard, el Fenerbahce li va oferir un contracte per al seu segon equip, però pressionat pel seu pare perquè continués amb la seva tasca religiosa, va acabar per rebutjar l’oferta i penjar les botes. La pilota va deixar pas poc després a altres menesters com la militància en els partits islamistes dels anys setanta, que van anar modelant la seva identitat política, revestida avui de caires populistes, islamistes, nacionalistes i cada vegada més autoritaris.
Carrera política
El 1994 va ser elegit alcalde d’Istanbul i va governar durant quatre anys. Però la seva prometedora carrera es va veure interrompuda abruptament després de ser condemnat a nou mesos de presó per «incitació a l’odi» durant la lectura d’un poema nacionalista en un acte públic. La sentència no va aturar Erdogan, que, després de complir la meitat de la pena, va tornar per dedicar-se en cos i ànima a la política. Va ser llavors, el 2001, amb la il·legalització del partit d’Erbakan, quan Erdogan va fundar el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) i tan sols un any després va guanyar les eleccions parlamentàries i va ser elegit primer ministre el 2003. Va començar llavors un longeu mandat que ha transformat el país en direccions oposades. En un primer moment cap a l’europeïtzació i el desenvolupament econòmic i més recentment, durant la segona dècada en el poder, sumint el país en una gravíssima crisi econòmica i democràtica. El fallit cop d’Estat del 2016 li va servir de pretext per augmentar la centralització i reduir el poder de les institucions de l’Estat.
■
L’oposició denuncia irregularitats i es queixa del tracte dels mitjans a la seva campanya