Un acomiadament triga el doble a resoldre’s als jutjats que fa 20 anys
▶ Accidents laborals, rescissions de contractes o eros es veuen afectats pel tradicional embús de la justícia ▶ La situació força a una actitud més conciliadora dels treballadors
Si un treballador català és acomiadat avui i decideix, pels motius que sigui, impugnar l’esmentat cessament davant els tribunals, trigarà 7,6 mesos, de mitjana, a tenir una sentència. El doble que fa 20 anys, segons les últimes dades publicades pel Consell General del Poder Judicial (CPGJ). Angoixa i falta d’ingressos per als treballadors; condicionants a l’hora d’introduir nous canvis i sobrecost per a les empreses. Són algunes de les conseqüències de l’embús que ha anat escalant inexorablement durant les últimes dues dècades i que en el cas de qüestions tan sensibles com un accident laboral poden elevar el temps d’espera per sobre dels dos anys. «Res s’assembla tant a la injustícia com la justícia tardana», amb les seves llicències i variacions, totes les fonts consultades per a aquest reportatge han acabat citant aquesta frase atribuïda al filòsof romà Sèneca. Tant jutges com advocats d’empresa i de treballadors lamenten els problemes derivats del progressiu augment de temps per a la resolució d’assumptes socials als jutjats catalans i de tot Espanya.
«Fa 17 anys que soc jutge i no soc optimista. El 2007 recordo fixar judicis per acomiadament a dos mesos vista, avui els estic fixant a més d’un any», afirma el magistrat titular del Jutjat Social 10 de Barcelona i delegat de la jurisdicció social, Jesús Gómez. El ventall de temps és divers, si bé el denominador comú és que tots els assumptes s’han anat demorant. Les esperes per a sentència oscil·len des dels 25,5 mesos per a un accident de feina, fins als 5,6 mesos per a un conflicte col·lectiu (com seria el cas d’un ero).
Més demores
¿Per què van creixent les demores? Més casos i més complexos. Aquest és el diagnòstic compartit entre els actors consultats. «Teòricament tenim entre els 35 jutjats socials de Barcelona uns 900 casos fixats cada any, tot i que des de la crisi del 2008 realment n’acabem assumint uns 1.100 o més», explica Gómez. Un increment d’assumptes del 22% cada any que ha anat fent pòsit. Mentrestant, en dues dècades el nombre de jutjats barcelonins s’ha ampliat en dos.
«L’administració de justícia és vista pels partits polítics, de tots els signes, només com una despesa. I patim una falta endè-mica de recursos. Tinc la sensació d’estar sortint del pas tot el dia. És descoratjador, perquè donem un servei públic i som conscients que darrere d’aquesta demora hi ha gent que està esperant la seva sentència, que necessita aquests ingressos i que són milers», afegeix. «Sincerament, si ara mateix em ve un treballador que acaben d’acomiadar i vol reclamar la improcedència o la nul·litat li diria que es vagi buscant una altra feina mentrestant», explica el vicedegà del Col·legi de Graduats Socials de Barcelona, Girona i Lleida, Manuel Brenes, durant una aturada del seu congrés anual que celebren aquests dies a Barcelona.
Aquest embús als jutjats, sumat a l’estat actual de la legislació, força una actitud més conciliadora entre els treballadors. I és que una de les herències de la reforma laboral del Partit Popular i que la recent de Yolanda Díaz no ha tocat són els salaris de tramitació. Aquests obligaven les empreses a pagar a un treballador acomiadat tot el salari que hauria d’haver percebut entre el moment del cessament i el de la sentència que li reconeix la improcedència del cessament. Aquest fet podia convertir el cost indemnitzatori a assumir per part de les companyies de dos mesos de sou (per a un treballador fix amb dos anys d’antiguitat) a tot un any, si el judici es demorava 10 mesos.
«Clarament que no existeixin salaris de tramitació desincentiva les empreses a oferir unes bones ofertes per conciliar els acomiadaments. Moltes vegades no ofereixen el màxim, perquè això ja ho hauran de pagar després de la sentència. La justícia no deixa de ser un servei públic i la falta de mitjans acaba perjudicant en gran mesura qui menys té», apunta l’advocat del Col·lectiu Ronda José Antonio González Espada. Reclamar unes hores extres no pagades, per exemple, es pot convertir en tot un periple. De mitjana, els jutges triguen més d’un any a resoldre i mentrestant aquest treballador demandant ha de conviure tot aquest temps amb la seva empresa demandada, cosa que enrareix, com a mínim, les relacions laborals.
Conciliació forçada
«Acaba generant una percepció de desconfiança i hi ha empreses que acaben posposant o paralitzant certes decisions si perceben que acabaran al jutjat», coincideix Manel Hernández, soci de laboral del bufet d’advocats Pérez-Llorca. «Jo no diria que les empreses acaben frenant certes decisions, però sí que assumeixen molt més risc i costos si les coses no els surten bé», matisa Albert Rodríguez, soci de laboral de Roca Junyent.
Aquest esperit de conciliació forçada que l’embús dels jutjats imposa als treballadors no s’estén a les empreses. «Jo els recomano que esperin al judici si l’oferta no és gaire bona, perquè en un any poden passar moltes coses i el treballador pot acabar desistint», apunta el vicedegà del Col·legi de Graduats Socials.
No obstant, quan el litigi és amb l’administració per una proposta de sanció de la Inspecció de Treball, el guió acostuma a ser diferent. «Hi ha un incentiu per pagar, aprofitar el descompte del 40% que ofereix la llei si s’acata la sanció i oblidarse del tema», reconeix Hernández, de Pérez-Llorca. L’alternativa és esperar un any i mig (de mitjana), haver de proveir els diners de la multa per si de cas –cosa que impedeix invertir-los en altres coses– i conviure amb això fins a la sentència. Això sempre que la companyia no opti per recórrer al Tribunal Superior de Justícia, cosa que li afegeix, de mitjana, quatre mesos més. ■
«Patim una falta endèmica de recursos. Tinc la sensació d’estar sortint del pas toteldia»,diuunjutge