El PP de Feijóo guanya les eleccions

EL NOSTRE MÓN ÉS EL MÓN El PSOE pateix una severa derrota, el paper de Vox serà més important i la victòria de Trias a Barcelona és una resurrecció del tàndem Puigdemont-CDC

El PP ha guanyat les eleccions municipals amb claredat en el còmput global. El 2019, el PSOE va guanyar les eleccions amb una diferència de set punts sobre el PP (29,3% davant el 22,2% del PP). Ara el PP guanya, però amb l’escrutini escrutat (97%) la diferència és més petita (31,5% a 28,2%)

L’explicació, a part del possible atractiu més gran dels candidats locals del PP, s’ha d’atribuir a la pràctica desaparició del vot de Cs, que fa quatre anys va tenir un 8,3%, però també al desgast del Govern socialista, agreujat segurament per la gresca a l’esquerra del PSOE i per la rebel·lió verbal –no fàctica– de Podem, que ha degradat la imatge de Pedro Sánchez. Un president del Govern que és criticat diàriament per una part del seu equip ministerial difícilment no podia perdre capacitat de lideratge.

Però de les eleccions sorgeix també un augment dels vots de Vox. I per governar algunes comunitats autònomes i ajuntaments el PP necessitarà alguns pactes amb Vox. Com s’articulin aquests pactes i es projectin sobre el futur, pot tenir importància. De la mateixa manera que a la imatge del PSOE l’ha perjudicat estar condicionat pels discursos de Ione Belarra i Irene Montero, al PP li pot restar atractiu en l’electorat moderat els pactes de govern amb l’extrema dreta.

Però la clau és que Feijóo ha torçat el braç a Sánchez. Sobretot quan la seva victòria global a Espanya es veu reforçada per l’èxit d’Isabel Díaz Ayuso a la Comunitat de Madrid, que ha aconseguit la majoria absoluta fent baixar els vots de tots els altres partits (inclòs Vox) amb l’excepció del PSOE –una de les seves poques satisfaccions–, que ha superat Més Madrid, el grup d’Errejón, lligat a Yolanda Díaz, com a segon partit de la Comunitat.

La victòria de Feijóo serà encara més rellevant si, com deia l’enquesta de GAD3 i els resultats provisionals semblen confirmar, el PP aconsegueix també –a part de ser el partit més votat– el domini polític en comunitats tan emblemàtiques del PSOE com València, amb la derrota de Puig, Aragó, les Balears i Extremadura. També la pèrdua de l’ajuntament de Sevilla. I és una dada de futur que el PP hagi guanyat a totes les capitals andaluses.

A Catalunya, la victòria pels pèls de Xavier Trias és una certa resurrecció de la CDC de sempre, però també de Puigdemont, que ha estat darrere de la intel·ligent operació. Però el PSC és el gran guanyador que pot obtenir les alcaldies de Lleida i Tarragona i Sílvia Paneque té una gran pujada a Girona. Els resultats modestos d’ERC són una dada important. Haurà de rebaixar la seva supèrbia perquè trencar amb Junts i tenir un pacte, que no implica cap projecte de futur, amb el PSC no l’ha beneficiat.

D’altra banda, és el final de l’era Colau, superada per Trias i Collboni. La Barcelona del no a l’aeroport i del dogmatisme ecologista ha sigut derrotada. La dreta no catalanista, que estava molt baixa, puja amb força, com mostra la majoria absoluta d’Albiol a Badalona. També que Dani Sirera hagi doblat regidors a Barcelona (de 2 a 4) i que Vox hagi entrat amb certa força en importants ciutats catalanes, inclosa la mítica Girona. Una dada per estudiar és que la participació electoral ha pujat a Espanya però ha baixat a Catalunya. ¿Hi ha ara menys tensió política a Catalunya?

Salvador Illa es veu confirmat com un dels possibles fars del socialisme peninsular en un moment en què el lideratge de Pedro Sánchez començarà a ser qüestionat. Sobretot quan els mals resultats de Sumar i Podem qüestionen molt l’aliança amb l’extrema esquerra. El Govern Frankenstein va poder ser necessari en el seu moment, però no convertir-se en l’única política d’aliances possible.

D’altra banda, a Euskadi, Bildu sembla tenir una pujada rellevant. Passar de ser un partit només radical a un grup que influeix en la governació d’Espanya l’ha beneficiat. El PP ha de preguntar-se si amb els seus atacs li ha fet publicitat gratuïta. Bildu, amb independència del passat de només una part de la coalició, és un partit que compta. I el PNB –sempre important per a la governació d’Espanya– n’haurà de prendre nota. ■

Illa es veu confirmat com un dels possibles fars del socialisme peninsular en un moment en què el lideratge de Sánchez començarà a ser qüestionat