Un govern per a la ciutat invisible
El futbol no és un món a part, sinó el recipient on vomitem tota la nostra merda. El cas de Vinícius ens ha fet seure al divan del psiquiatre En la integració de tots els que vivim als barris hi ha l’ànima del procés electoral i el per què votem
La Carmina no ha votat en aquestes eleccions, com no ho va fer en les anteriors ni en les altres, diguin-se municipals o generals, europees o autonòmiques. No hi ha cap campanya que la mogui a dipositar el seu vot en una urna perquè el que no fa –i ja fa anys– és sortir de casa: té problemes de mobilitat, per l’edat, i a la seva finca hi ha un tram d’escales insalvable, només en situacions molt excepcionals l’ha esquivat, enlaire, amb l’ajuda de parents. Es pot dir que si hagués volgut tenia accés al vot per correu.
Però si ens fiquem al seu cap podem veure que alguna cosa hi ha en el fet de formar part de la comunitat, a voler sumar la teva veu a la dels altres, que ve molt menys de gust quan l’entorn no pot canviar ni això, que no puguis abandonar el replà de casa teva. La Carmina no està indignada ni especialment molesta, ho devia estar al principi, però ara, embolicada en una capa de resignació, viu els processos electorals com una realitat llunyana, que no va amb ella. Vaja, que no viu gens com un problema que aquest diumenge no hagi votat.
Realitat llunyana: els arguments dels que no voten giren al voltant d’un grapat de motivacions. Que si no serveix per a res. Que si surti qui surti no canvia res.
Que si mai es compleixen les promeses. Que si ens manen els Estats Units, o Europa, ni Colau ni Sánchez no hi pinten res. «¿República? ¿De debò?».
Hi ha un exèrcit de veïns a les nostres ciutats que no has vist fa molt als carrers, no te’ls has creuat a l’autobús, no hi pots haver coincidit en un concert ni al supermercat. La Carmina és una d’elles, però també hi ha persones
Veïns és comunitat, comunitat és barri, i barri a barri es fan les ciutats a les quals els importa el seu present i el seu futur
com l’Alejandro, l’home que feia tres anys que estava tancat a casa per una crisi mental i coincidint amb la pandèmia. Va sortir-ne, sí, per extrema necessitat i amb ajuda dels bombers. Els veïns n’intuïen els problemes, van oferir ajuda, han tornat a allargar la mà per quan torni. A la Carmina l’ajuda especialment la veïna, més jove.
Veïns és comunitat, comunitat és pertinença, és barri, barri a barri es fan les ciutats. ¿On s’ha trencat el llaç que converteix un veí en un ciutadà? ¿On neix el desencant, la resignació, la desconnexió en definitiva d’un destí que ens uneix a tots?
Ciutadans als seus pisos que són repúbliques independents, com deia aquell exitós eslògan d’Ikea, l’estora de l’entrada com a frontera i declaració d’intencions. Les eleccions municipals compten amb més participació que les autonòmiques i les generals, perquè el votant sent, en general, que el seu vot únic pot tenir més influència en el resultat, com en un sorteig o concurs amb menys participants. Però que visquis més bé o més malament depèn cada vegada més de guerres a l’estranger que apugen els preus del menjar, d’inestabilitat dels bancs que dispara els preus de les hipoteques, de la por que porta a decisions conservadores i després, retallades d’ocupació, de despesa, d’activitat econòmica, del dinamisme que necessitem per continuar rodant, creixent, sempre en moviment, sempre amb l’objectiu de millorar les nostres vides. La política de proximitat ha de reconnectar amb la gent.
Els partits apel·len a les bases, els polítics criden al vot, i assumeixen que governaran per a tothom, els hagin votat o no. Hi haurà polítiques més o menys progressistes, a l’agenda de mandat de qui a la fi aconsegueixi el poder. Haurà de teixir aliances, cedir en molts casos. Però el que mai, mai, haurà de deixar de banda és la legió de veïns que viuen als marges per una raó o una altra, perquè en la seva integració ciutadana hi ha l’ànima del procés i el per què votem.
■
Carol Álvarez és subdirectora