El progressista distant
Quan va morir el seu amic César Manrique, el 1992, a Lanzarote, la seva casa més recent d’Haría va mostrar a l’aire tot el que llegia llavors aquell que va reinventar Lanzarote. Entre aquests llibres n’hi havia un de dedicat a Antonio Gala. Era en aquesta casa i en milers de cases espanyoles, de totes les tendències, de tots els colors polítics, ja que llavors l’escriptor de Brazatortas, que es deia de Còrdova, es llegia a tot arreu.
En un temps Gala va ser devorat a El País, com a articulista, i després se’n va anar a El Independiente ia El Mundo, successivament. En aquests mitjans era apreciat perquè atreia milers de lectors, però a ell també li importava la part més sonant del contracte, que en aquests tres mitjans van ser molt satisfactoris per a aquesta zona sagrada de les seves relacions periodístiques.
A l’editorial Planeta, per la qual va transitar amb enorme èxit de públic (la crítica el va diluir en felicitacions que no eren exactament literàries), el van mimar com si fos l’últim best-seller de la Terra, i ho va ser durant molt temps.
Els seus llibres van tenir un èxit popular extraordinari, igual que l’havien tingut, en les èpoques més fèrtils del teatre que tenia a veure amb els sentiments, les seves aparicions com a dramaturg. Des que va estrenar fins que va caure el teló de la seva passió per l’escena, Antonio Gala era seguit pels que venien de les ciutats i els pobles, tot i que la crítica passava pels seus assumptes i drames com finalment va passar de les seves diatribes polítiques als diaris en els quals, a desgrat seu, se’l va deixar de llegir perquè escrivia com des de l’aire, o des de les cases grandioses on era difícil que arribés la tinta de la qual proveïa els seus textos de protesta.
Eren textos, en fi, de protesta i paradoxa, perquè la seva vida real, d’aquelles cases, dels llocs que van ser el seu centre de gravetat a la vida, contrastava amb els testimonis que donava, per escrit, de la seva ràbia davant la vida dels altres, de la política o de la societat. Al cap del temps, sobre la seva figura va quedar la sensació que, des del seu retir al sud, s’havia diluït com a ésser humà i també com a escriptor.
Al contrari del que suggereix aquest final que ha durat fins ara, el cert és que, mentre va viure i va estar actiu, era, en persona, un artista de la paraula i de la paradoxa; es reia del que volia i era sarcàstic amb els seus amics en persona, però també quan no estaven amb ell.
Còmic de l’instant
Com un còmic de l’instant, es burlava de tothom, dels periodistes també, i en general fins i tot d’ell mateix, excepte que no suportava que ningú es burlés d’ell. El tema del seu naixement, que en lloc de cordovès de bressol era de Brazatortas, era una de les bromes que considerava pesades i que no s’havien de dir en la seva presència ni per escrit. Tampoc es prenia bé que als diaris en què va escriure es prengués la seva escriptura a conya. I era ferotge amb la dialèctica, que era la seva manera de posar a lloc fins i tot aquells que no volien ofendre’l.
Una vegada, sent col·laborador d’El País, un text meu va incórrer en una errata, i li vaig explicar que amb aquest motiu faríem «una fe d’errates». Em va mirar de dalt a baix i em va dir, com si ho tingués escrit: –Tot tu ets una errata.
En una altra ocasió va passar una cosa que fa respecte explicar. El vaig convidar a sopar per acomiadar l’any i donar la benvinguda al futur. Parlàvem de qualsevol cosa, perquè era costum que aquest periodista que escriu ara, que llavors era editor, saludés així els escriptors que formaven part de la nostra nòmina de col·laboradors, independentment que publiquessin o no els seus
La mateixa notícia del pas del temps li resultava pitjor que una mala crítica
Era un geni,
a la seva manera, distant i burleta; prosista fi i cruel, amable i dur
llibres amb Alfaguara, que era l’empresa que jo dirigia. L’endemà d’aquest sopar, el president i fundador de Planeta em va trucar per amenaçar-me amb el més pròxim a l’infern, ja que Gala li havia advertit que jo li havia fets insinuacions per arrencar-lo d’aquella editorial i dipositar-lo a la nostra.
No a l’OTAN
No era veritat i és probable que Gala no ho digués mai, però així estaven les coses i així eren les conseqüències. Gala va ser, en l’època en què el socialisme va agafar el poder, i després, un home progressista. Anava a les activitats organitzades per aquells que després guanyarien les primeres eleccions en què va guanyar l’esquerra, però es va decebre amb Felipe González, quan González va incórrer en la greu relliscada de l’OTAN, així que vam veure Gala, amb el bastó, renegar de qui havia sigut el seu líder benvingut, en l’enorme manifestació que va reclamar No a l’OTAN,o OTAN no.
Era un home extraordinàriament ocurrent, i simpàtic. Els seus articles, i els seus llibres, com el que hi havia a la tauleta de nit de César Manrique, van ser extremadament llegits, a totes les cases, i tothom transitava amb ells a la mà a les fires del llibre on era, com ara d’altres, blindat perquè firmés sense ser molestat o toquejat.
Firmava amb el seu nom llarg, la seva ploma perfecta, la seva escriptura vertical, tranquil·la, i era tret com en braços de les zones sagrades dels llocs. Podíem dir d’ell aquestes i moltes altres coses, però ningú podrà dir d’ell que no era un geni, a la seva manera, distant i burleta, un prosista fi i cruel, amable i dur, una persona que vivia pendent de si mateix, que escrivia històries dels altres i que reia d’ell mateix com si temés que es trenqués el seu mirall.
Per això, perquè temia el criteri aliè, feia els possibles per retratarlos abans que ells fessin malbé el seu propi retrat d’home que, darrere del bastó i l’escriptura, mantenia la fràgil figura de qui, sent poeta, va preferir la distància o la sàtira, el sarcasme.
Ha mort ja molt gran, i la possibilitat que un dia fos pública aquesta vella figura, a ell, que tan jove s’havia volgut sempre, tan contrari a la realitat de l’edat, la notícia del pas del temps li queia pitjor que una mala crítica o que un oblit.
■
Es burlava de tothom, però no suportava que ningú es burlés d’ell