¿Què motiva la gent a anar a un festival de música?

Aquesta setmana torna el Primavera Sound i ressona de nou el debat sobre els grans festivals: ¿esdeveniments on l’exhibicionisme i el postureig pesen més que el mòbil artístic?

Ja tenim aquí el Primavera Sound, arrencada oficiosa de la temporada de festivals, i torna a créixer la discussió sobre la naturalesa dels grans esdeveniments i la seva funcionalitat per estimular, o no, un suposadament autèntic gust per la música. Gust genuí, entenc, pur, no contaminat per perverses connotacions extramusicals que ens desvien del vincle genuí amb el llenguatge preciós de les notes i les harmonies. ¿Però de debò és possible una relació amb la música sense ingredients extramusicals?

Tenim la caricatura de l’assistent a aquestes grans mostres com una espècie de beneit amb l’única motivació de deixar-s’hi veure, practicar el postureig a l’Insta i fer veure que disfruta amb artistes dels quals no en té el més mínim coneixement. Una variant d’aquest retrat s’aplica als escenaris boutique com els de l’Empordà, retratats com una foguera de les vanitats en què la música és només una vaga excusa per a l’exhibicionisme i el posicionament social. A més, es tracta de mostres de pijos, i els pijos, com ja se sap, són uns poca-soltes i uns frívols.

En contraposició a aquests aquelarres d’impureses, se suposa que hi ha altres circuits en què la música es manifesta d’una manera genuïna: clubs de molt petit aforament, bars de barri, ateneus i cooperatives, espais okupats, paelles populars en què clavar la cullera al so del grup de rapers. Com si allà no es poguessin percebre, flotant en l’ambient, aparatosos cúmuls de substàncies extramusicals.

Perquè de la mateixa manera que pots assistir a un festival per participar-ne en l’aura divina o cool, també pots anar al concert situat sota radar per disfrutar precisament del fet que ho sigui, i estimular així la gratificació íntima que suposa prendre part en l’acte marginal o irreductible (i apreciable per uns quants). O per alimentar la teva consciència social, o sentir-te més d’esquerres que ningú, o més solidari, o un ciutadà exemplar. Fins i tot es pot donar el cas que t’interessi més la sociologia, o la política, que la música.

Amb tot això vull dir que cap expressió musical em sembla moralment superior a cap altra atenent el lloc on s’executa, a l’eventual marc ideològic o que el seu aliment sigui més o menys industrial. O a les motivacions que puguin impulsar els assistents (que poden ser infinites i totes igual de legítimes). De factors extramusicals n’hi ha sempre, i el que no procedeix és afirmar que les connotacions dels altres són malvades mentre que les teves són invariablement neutres, invisibles o potser adorables.

■

Altres novetats