Sparks continuen sent únics
El duo californià aconsegueix conservar la seva frescor, descaradura i inventiva després de més de cinc dècades de trajectòria en un àlbum en què treu suc de les seves fonts inspiradores de sempre. Sparks ‘The girl is crying in her latte’ ★★★★
Universal
El problema amb Sparks sol ser haver d’explicar per què són importants quan tan poca gent sembla haver-ne sentit parlar, si bé els germans Ron i Russell Mael no han estat mai mancats d’admiradors: van influir David Bowie i Queen, han sigut favorits de Depeche Mode i de Pet Shop Boys, i el seu Kimono my house va canviar la vida a Björk, per només esmentar alguns noms rutilants. I la bona nova és que Sparks estan vius i bé malgrat la seva molt longeva peripècia: Déu meu, estan en això des del 1971, i el seu nou àlbum és el 26è de la seva discografia.
The girl is crying in her latte juga amb certa col·lisió d’estats anímics, ja que la melancolia que transmet el títol (l’escena de la noia que plora en una cafeteria plena de gent) topa amb un contingut més aviat extravertit, excepcional i ric en llicències estridents, com correspon a la seva reputació. El disc els agafa en un bon moment, després d’un cicle d’àlbums notable, una entesa amb Franz Ferdinand que els va acostar a altres públics i un lloat documental (The Sparks brothers, d’Edgar Wright), així com la banda sonora del film Annette (Leos Carax), que els va subministrar un premi César.
El vell Hollywood
Queden a la manera de fer d’aquests senyors de Los Angeles vestigis orgullosos d’aquells ritmes tribals i les guitarres fortes, tan propis del glam que els va veure néixer. Allà hi ha la peça titular (en el vídeo de la qual balla una altra admiradora il·lustre, Cate Blanchett) i en la tant o més fulminant Nothing is as good as they say it is. Dos grans temes que contrasten amb les incursions cibernètiques d’altres cançons amb substància, Veronica Lake, tribut al cine noir del vell Hollywood, i Escalator, totes dues situades en algun lloc entre
Kraftwerk i Giorgio Moroder.
Però Sparks, autors de tonades vertiginoses com la de This town ain’t big enough for us (1974), s’han caracteritzat sempre per saber construir cançons alienes als cànons, amb tonades excèntriques i arranjaments que bé poden remetre a l’opereta o al pastitx, traient llustre de l’excés i del
kitsch. Aquí cal parlar d’artefactes desacomplexats com The Mona Lisa’s packing, leaving late tonight, amb el seu crescendo imperial, de l’ambient psicòpata orquestral de
We go dancing o dels aires de musical llunàtic que envolten Take me for a ride.
Tot i que si cal posar-se clàssics i melodiosos, allà hi ha It doesn’t have to be that way, estilitzant el tram últim del track list, que culmina amb un tema a tall de recapitulació, Gee, that was fun, que no és el que sembla perquè tan sols testifica el final del disc, que no de Sparks. Parella que ha aconseguit continuar sonant fresca, ocurrent i descarada tants anys després, i que ben aviat, el divendres 2 de juny, podrem veure a Barcelona, actuant al Primavera Sound.
■
Fresh Sound New Talent
La discogràfica de Barcelona celebra 30 anys mirant cap endavant. Common threads aplega una dotzena de joves músics britànics que componen i arreglen peces a mida per a un ensemble inèdit. Un mosaic que té la virtut de presentar un ventall ampli de veus noves i molt solvents, i l’inconvenient de ser, precisament, un aparador on s’estrenyen totes aquestes veus. ROGER ROCA
Sun Label
Els focus apunten a la pluja d’estrelles que acompanya aquí aquesta llegenda britànica: Slash, Jeff Beck, Billy Gibbons, Jeff Tweedy, Todd Rundgren... Però el més destacat és com, a punt de complir els 84, el que va ser col·lega de David Bowie (All the young dudes) arriba a transmetre aquesta plenitud i vitalitat en cançons captivadores, com aquesta picada d’ullet a l’eterna joventut anomenada Bed of roses. J. B.