Thorup: «La propaganda nazi va ser un eficient anestèsic»
L’autora danesa –premi de la Crítica, gran premi de l’Acadèmia Danesa i premi de Literatura del Consell Nòrdic– narra a la seva última novel·la, ‘Hasta la locura, hasta la muerte’, l’horror desfermat per Hitler.
Una dona danesa va viatjar a l’Alemanya en guerra la tardor del 1942, quan faltava poc per a la gran derrota de Hitler a Stalingrad. Ella mateixa va explicar la seva història a l’escriptora Kirsten Thorup, que s’hi va inspirar per a la protagonista de la novel·la Hasta la locura, hasta la muerte (Sexto Piso), Harriet, una viuda d’un pilot danès que va morir al front oriental en les files de la Luftwaffe. «En aquell moment, els civils alemanys eren castigats, o fins i tot decapitats, només per expressar dubtes sobre la victòria nazi: Harriet no és nazi per ideologia. La disgusten les crueltats que experimenta a Munic. I ella mateixa està atrapada: no pot comprar un bitllet de tornada a Copenhaguen sense permís de les autoritats nazis».
La viuda de guerra, encara en xoc, accepta la invitació d’un oficial, company del marit, de passar un temps a casa seva, a Munic, per «allunyar-se d’un dolor insuportable i enfrontar-se a la causa per la qual va morir el seu marit». Allà conviu amb el matrimoni de l’elit nazi i és testimoni de diversos crims del règim. «Volia descriure l’atmosfera claustrofòbica d’un règim totalitari regit pel terror que contagiava tots els racons de la vida quotidiana dels civils –explica Thorup, de 81 anys–. La sensació d’estar engabiat i no ser amo de la teva pròpia vida. La vigilància i la intimidació dels funcionaris de tots els nivells vigilant-te. Sempre alerta. En definitiva, la falta de llibertat individual».
L’autora danesa utilitza un estil molt particular, de frases curtes, per a una documentada i versemblant narració que flueix sense capítols, gairebé sense punts i a part. A través de Harriet, «dels seus dilemes, la seva divisió, els seus dubtes», d’algú que «no tenia el coneixement ni la imatge completa del terror nazi que tenim avui», busca també com va ser «estar al costat equivocat de la història a causa de la participació del seu marit en la Luftwaffe. Molts danesos van cooperar durant l’ocupació amb els ocupants i es van unir als alemanys».
«Infrahumans»
Thorup, autora també de les novel·les La pequeña Jonna i Memoria del amor (Errata Naturae), parla sobre «la bogeria assassina del nazisme». «Com més brutal i boja sigui una idea o una ideologia, més atrau la gent i fins i tot genera histèria col·lectiva. Això encara passa avui», constata. «L’aparell de propaganda nazi massiva en tots els nivells va ser un molt eficient anestèsic de la societat alemanya. Hàbilment calculat en els aspectes més petits de la vida de les persones. Repetit dia a dia en pel·lícules de propaganda, llargmetratges i documentals, revistes, cartells, en l’educació a les escoles i llars d’infants. Com va dir Goebbels: Si dius una mentida prou gran i la continues repetint, la gent l’acabarà creient».
I una de les coses que la gent va creure va ser que «els jueus, la gent de Rússia i Europa de l’Est... eren infrahumans. Això els servia de coartada per tractar malament aquests grups i excloure’ls dels drets humans, utilitzar-los com a esclaus», afegeix.
■
Amb una ovació amb aclamacions, a l’estil dels concerts de pop i rock, divendres va finalitzar el primer dels tres concerts que aquest cap de setmana marcaven l’adeu a la temporada a l’Auditori de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Gairebé 6.000 persones disfrutaran d’un programa en què, gràcies a dues grans obres mestres, el conjunt català ha pogut fardar de solistes extraordinaris guiats pel seu director titular.
Ludovic Morlot és un especialista en Ravel, i en aquesta etapa francòfila de l’orquestra obrir el foc amb Le Tombeau de Couperin (1919) tenia tot el sentit. Però aquests antecedents podien transformar-se en una arma de doble tall: si el mestre és un ravelià declarat, la veritat és que s’esperava una interpretació referencial, molt més del que es va oferir en aquesta suite que Ravel va imaginar en homenatge al cèlebre
Simfonia Núm. 5 en Do sostingut major (1902), l’OBC va recórrer camins de glòria. Acció de conjunt precisa, adequats tempi (res d’efectes lacrimògens en l’Adagietto – Sehr langsam) i una prestació meravellosa dels professors va transformar aquesta Cinquena de Mahler en un punt final de luxe. Ovacionada, la solista de trompeta, Mireia Farrés, es va mostrar sempre flexible, amb un fraseig de virtuosa, mentre que, especialment en l’Scherzo - Kräftig, nicht zu schnell, Juan Manuel Gómez, el trompa solista, es mostrava simplement meravellós (per alguna cosa recentment se’l van endur de gira els Filharmònics de Berlín). A la festa s’hi van unir la tuba, els trombons, les flautes, la corda greu... Una orquestra que novament s’ha anat consolidant com un orgull de la ciutat de Barcelona i de tot Catalunya.
■