Somriures i llàgrimes de comiat
El Camp Nou va viure una nit festiva i melancòlica en què es va dir adeu a dues llegendes com Busquets i Alba i un fins aviat a l’Estadi després de 66 anys d’experiències de tot tipus. Ara és el torn de les excavadores.
Fa 66 anys que l’obra de l’arquitecte Francesc Mitjans va acollir la primera funció futbolística, un Barça contra la selecció de Polònia que va acabar 4-2. Un estadi que des d’aleshores ha exercit d’escenari per a l’entreteniment de moltes generacions, ha inspirat infinitat de somnis infantils, ha servit de cola per al vincle entre pares i fills i ha fet moltes persones sentir-se molt vives. El Camp Nou ha servit de musa per a tractats sociologicoesportius que aprofundeixen en tot això.
Sobretot, el Camp Nou ha vist desfilar una infinitat de futbolistes des de 1957: fores de sèrie, boníssims i mediocres. També uns quants paquets, que han despertat les seves emocions. I partits per oblidar i per recordar. El d’ahir contra el Mallorca correspon al dels segons, dels que entren als annals de la història. No en va va ser amb el que es va dir adeu a l’obra de Mitjans a l’espera de tornar-hi de la mà dels amics de Limak.
Va ser un fins aviat digne en el terreny futbolístic (3-0) i bategant en l’ambiental. Les grades es van omplir de seguidors que van respondre a la crida del club d’anar de blaugrana. Hi va haver una banda sonora per a l’ocasió amb voluntat de tocar la fibra. Una escenografia de festa amb pics folklòrics. I discursos que semblaven convocar una tènue melancolia, en particular en el moment de dir adeu a dos gegants que han portat la samarreta barcelonista, Sergio Busquets i Jordi Alba, convincents amb la pilota a les botes i sortirse’n ahir amb el micròfon a la mà.
«Ha sigut un orgull portar aquesta samarreta. Avui professionalment ha sigut el dia més feliç de la meva vida i vull recordar una persona especial que em va fitxar el 2012: Tito Vilanova», va
Mentre el Camp Nou corejava Messi, ell era a Montjuïc veient Coldplay
dir després del partit Alba, que va ser substituït quan faltaven 11 minuts. Quan va veure el número 18, li van caure les llàgrimes. I es va abraçar a tothom. I el Camp Nou va corejar el seu nom com mai abans.
«Des de petit somiava poder jugar algun dia en aquest estadi al qual avui li donem un punt i a part. El sentiment de ser del millor club del món no me’l traurà mai ningú», va proclamar Busquets, més sencer, somrient, disfrutant de cada moment del comiat. En els dos casos, l’efervescent massa social es va posar dreta per celebrar dues carreres tremendes. Aquest és un Camp Nou acrític que ha aixecat la bandera de l’entusiasme. Ahir ho va fer per una bona causa.
La melancolia va aparèixer en la cerimònia de cloenda i, com en els últims temps, amb el cant a favor de Leo Messi en el minut 10. El carinyo i la incertesa institucional o l’obscenitat salarial. Un dilema complex per quan li arribi una oferta seriosa del Barça. De moment, ahir ja va trepitjar Montjuïc, però no per jugar sinó per al quart i últim concert de Coldplay a la ciutat.
Confeti i focs artificials van rematar la festa prèvia a les excavadores. Arriba un any i mig fotudet. Amb sort.
■
«El sentiment de ser del millor club del món no me’l traurà mai ningú» SERGIO BUSQUETS
MIGCAMPISTA
«Ha sigut un orgull vestir aquesta samarreta. Avui professionalment és el dia més feliç de la meva vida» JORDI ALBA
DEFENSA