Ecoansietat
No tenim temps de sentir-nos víctimes de la situació, perquè estem molt ocupats sentint-nos culpables i mirant de fer alguna cosa.
Acasa, la líder en qüestions ecològiques i accions contra el canvi climàtic ha sigut des de sempre la meva filla Elia. Va ser ella la que una vegada va voler guardar un minut de silenci per no sé quants rens que havien mort no sé on, a causa d’un incendi devastador. Era ella la que s’impressionava fins a plorar al veure els incendis que de tant en tant assolaven punts llunyans del planeta. La que patia pels crustacis de la peixateria o pels pollastres innocents que arribaven al nostre plat. Ella va ser la que es va indignar com mai al saber de l’illa de plàstic que triplica la mida de França i flota en algun lloc del Pacífic. I també és ella la que, ja de gran, ha decidit deixar de mirar les notícies perquè tanta informació irremeiable li produeix una impotència que degenera en angoixa.
L’ecoansietat fa temps que va entrar a casa meva. A la de molts de nosaltres. Ningú sensible pot escapar a aquests sentiments. Conec molta gent que fa com la meva filla: prefereix no saber. La ignorància de la catàstrofe no ens eximirà de patir-ne, però almenys serem més feliços en el mentrestant. Per cert, la paraula catàstrofe, d’origen grec, significa etimològicament ‘canvi brusc’, i sembla que és exactament això el que ens cau al damunt. Un canvi dràstic en la nostra manera de viure, en el nostre benestar, el nostre entorn, la nostra esperança i futur.
Cada vegada més em pregunto, no obstant, si no hi haurà també una orquestració dels nostres sentiments, dels nostres temors. La por pot crear-se i s’encomana com una epidèmia. De fet, és l’eina de manipulació més eficaç que hi ha. Ens torna cauts i actius. Ciutadans preocupats per una cosa que amb prou feines està a les nostres mans. Aquesta consciència ecològica, aquest patiment modern, aquesta por del canvi no només ens aclapara, sinó que també ens força a actuar. Separem escombraries, descartem les bosses d’un sol ús, utilitzem el transport públic, consumim productes de proximitat, conscienciem els nostres fills de fins a quin punt arriba a estar malament el planeta, els fem fins i tot creure que la solució estarà algun dia a les seves mans... No tenim temps de sentir-nos víctimes de la situació, perquè estem molt ocupats sentint-nos culpables i mirant de fer alguna cosa. I és que l’orquestració també consisteix en això: a passar-nos la patata calenta entre els que menys hi podem fer.
La realitat, em temo, és que només hi ha una ínfima part del problema que és a les nostres mans. Són els poderosos del món que podrien i haurien d’encarar la situació. Tot i que les mesures que haurien de prendre són dràstiques, impopulars i no serveixen per guanyar eleccions. Mesures com limitar la natalitat a tot el planeta, reduir la quantitat de porqueria que aboquen per terra, mar i aire les indústries totpoderoses, frenar el consum desmesurat, invertir en investigació per trobar solucions per als combustibles, els plàstics, l’aigua, el menjar... Els nens ho tenen clar. Potser són ells els que ens haurien de governar.