Sustentar esperances davant la crisi climàtica
El debat sobre els combustibles fòssils i les emissions de gasos amb efecte hivernacle, l’augment de les temperatures i del nivell del mar, la pèrdua de la biodiversitat, la necessitat urgent de no sobrepassar el límit d’1,5 graus en relació amb l’època preindustrial, els efectes, en definitiva, de la crisi climàtica que amenaça el planeta, no són només preocupacions de dirigents, experts i activistes o punts per tractar en les cimeres sobre el canvi climàtic. Formen part del dia a dia de nens i nenes que perceben, en funció de la seva edat i de la seva pròpia experiència, les dificultats enormes d’un futur que es presenta amenaçador i d’un present que reclama accions urgents per revertir el que el secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, va qualificar com a «infern climàtic» en la cimera del 2022 (COP27) a Sharm al-Sheikh. Va ser precisament en aquesta reunió internacional quan es va referir al «nadó 8.000 milions» i va pronunciar una de les sentències que van calar més profundament: «Quan sigui prou gran ens preguntarà què hem fet en aquesta
COP27; hem de guanyar la lluita per aquest nen». Aquest nen ja ha nascut, el 2024 i, com ell, molts d’altres creixeran entre la incertesa i la frustració, entre la por i l’esperança.
El reportatge que publica EL PERIÓDICO ens informa de com afronten la crisi climàtica nens i nenes, adolescents, que ja tenen l’edat adequada per prendre consciència de la problemàtica planetària. Les seves reflexions parteixen tant dels ensenyaments escolars com de la mateixa percepció personal, del mateix entorn en què habiten i de la urgència de prendre mesures radicals. És cert que davant la informació que reben, moltes vegades amb caires catastrofistes, està en alça el que hem anomenat «ecoansietat», la conjunció de diferents factors que van des de la tristesa fins a la ràbia, des de la impotència fins a la imprescindible presa de posició per revertir els pitjors escenaris. Les recomanacions de les institucions i els experts incideixen en la necessitat de fonamentar l’educació sobre la crisi a partir de tres pilars: una informació adequada i veraç, adaptada als seus coneixements; un punt de suport que els convenci que no estan sols i que l’ajuda mútua es presenta com a innegociable, i una sèrie de mesures que, per petites que siguin, van en la línia de la conservació i la sostenibilitat.
N’hi ha prou de fixar-se en exemples de la vida quotidiana com ara la higiene personal i l’estalvi energètic, a casa i també als centres docents, o la consciència dels béns escassos, com l’aigua, per entendre que els joves volen sentir-se vius i útils. No només per allunyar temors, sinó per sustentar esperances i també per sentir-se partícips dels canvis imprescindibles que els adults tenen la responsabilitat de portar a terme. Són o seran líders socials que advoquen per polítiques de fets i no de paraules buides. Un dels nois que participen en el reportatge ens parla d’«un món amb febre». Abaixar la temperatura del planeta, literalment, no és únicament un deure imperiós, sinó una metàfora del que les noves generacions esperen de nosaltres per salvar el seu futur.
Les noves generacions volen sentir-se partícips dels canvis que han d’ajudar a salvar el planeta
L’opinió del diari s’expressa només als editorials. Els articles exposen postures personals.