Mig diumenge a províncies
Després de gairebé deu anys a França hi ha llocs que encara no conec
meus gens espanyols fan que no aconsegueixi mai arribar al centre d’aquestes idíl·liques viles a l’hora francesa del dinar, que és la nostra de l’aperitiu. Mentre condueixo, sento ansietat per trobar un restaurant on per caritat em donin una taula: «Désolé,
la cuina ha tancat a les dues» –són les dues i deu–. Indefectiblement, em veig expulsat al mar de llambordes de la plaça del poble, rèplica de totes les altres, i em sento el pitjor pixapins de França. Per sort, acabava d’obrir un restaurant xinès a prop de la catedral aquest Diumenge de Rams. Vaig demanar sisplau que em donessin menjar, pinyes de turistes, i una quantitat notable d’indigents una mica zombis anant d’un costat a l’altre, amb cares d’embriaguesa protegides del fred que marceja sota les seves caputxes de penitent, com un Baltimore de The wire en processons. Al vorejar les tàpies de la ciutadella on s’assenta la magnífica catedral, apareixen tres caps de nens sortits d’una novel·la de Dickens. Els faig una foto. «Nique ta mère!», criden –prefereixo no traduir això–. La bonica cambrera xinesa es preocupa per saber si necessito coberts i si els fideus són del meu gust, si els vull més picants, si vull més vi. Em sento com Cela en aquells anuncis de guies gastronòmiques o com un d’aquests crítics implacables del veredicte del qual depèn el futur del local. Entro a la catedral, tot i que sembla tancada i barrada. És aèria i gòtica, de cinc naus, imponent però no brutal, d’una pedra lleugera com el paper, un origami de la millor maçoneria, amb uns vitralls que voregen la psicodèlia en el seu joc de llum i de color, un tripi obispal. Poso un ciri a la Mare de Déu de Lourdes per un amic malalt, mentre una àvia recorre agenollada el deambulatori en marbre blanc i negre. Em recorda la «santa» de La gran bellesa fent un viacrucis abans d’hora. Un gorreta em demana uns euros per haver-me «vigilat» el cotxe. Li dono els euros i les gràcies, ja que a França sempre és el client el que les dona i el que demana perdó. Torno corrent a París, no sigui que a casa meva em diguin que han tancat la cuina i em quedi sense sopar. Désolé, monsieur. A l’arribar, els núvols sobre el Sena són d’un rosa intens, i es reflecteixen a l’aigua com les vidrieres de la catedral d’Amiens. S’ajoca la tarda i sento algú que diu que ha arribat la primavera. van complir malament les seves promeses fent el que van fer sense pensar en les conseqüències, o com si fóssim simples peons d’un tauler d’escacs.
Des del 2017, serà la primera vegada que els catalans votarem amb tots els nostres representants fora de la presó i ho farem coneixent molt bé l’escenari i els personatges. Tots han tingut l’ocasió de posicionar-se fora del marc de l’ambigüitat i determinar la seva posició respecte d’un procés que espera la sentència més severa: la veu del poble. Per fi, el català corrent decidirà si és possible una cosa o una altra, si procurar-se una autonomia molt forta que permeti el desenvolupament de Catalunya en una era d’agitació política internacional o una independència que, en el millor dels casos, portaria dècades per resultar en una mínima potència internacional, tot i que segurament ho aconseguiria. Tant de bo que guanyin aquests comicis els que tinguin més ganes de treballar per la gent.