De la pobresa d’Haití al bàsquet a ritme de jazz
Yves Pons, ala pivot del Bàsquet Girona que va ser adoptat per una família d’artistes francesos quan tenia 4 anys, va tocar el saxo i va ballar jazz. «Penso en tots aquests nois i noies que no van tenir l’oportunitat», explica.
Yves Pons (Port-au-Prince, Haití, 1999) movia el cos a ritme de jazz. Nascut a Cité Soleil, el barri de barraques més pobre d’Haití, Pons va ser adoptat als quatre anys per una família francesa d’artistes. Va créixer envoltat de música i instruments, tocant el saxofon igual que el seu avi i ballant jazz com la seva mare. Després d’un breu pas per l’NBA, en el Bàsquet Girona la seva capacitat atlètica i de salt l’han convertit en un dels jugadors més espectaculars de l’ACB.
Les trenes i les seves molles fan inconfusible Pons al camp, un ala pivot fibrós i atlètic de 2 metres. Ningú salta com ell, capaç d’elevarse 1,15 metres per picar el cèrcol o per tapar els intents dels rivals. Ja sigui amb les dues mans o amb una, els seus braços es converteixen en acer al tapar; infranquejables. Es considera un jugador de perfil defensiu per la seva explosivitat i rapidesa, tot i que ha millorat la seva consistència en el llançament exterior (40,2% en triples).
Família d’artistes
Els records d’aquells primers quatre anys a Haití abans de ser adoptat Pons prefereix guardar-se’ls per a ell. Va créixer a Fuveau, al sud de França. La seva mare era ballarina de jazz i el seu avi, director d’orquestra; tocava el saxofon, la trompeta, la guitarra i el piano. Envoltat d’instruments, Pons va ser multidisciplinari des de petit: va tocar el saxo durant set anys – encara el toca de tant en tant –, ballava jazz i va practicar judo i claqué.
La dansa el va fer cultivar les capacitats atlètiques que té com a jugador: «Ballar jazz va ajudar el meu cos a desenvolupar els músculs que em permeten saltar amunt i ser explosiu, és un tipus de dansa molt atlètica», explica l’ala pivot a aquest diari. La seva altura li va fer descobrir el bàsquet, que ningú a la seva família practicava: «Quan tenia sis anys no tenia ni idea de què era el bàsquet. Al ser bastant alt per a la meva edat, molta gent em deia que havia de jugar. Vaig començar en el club del costat de casa meva i em va encantar», explica.
Als 13 anys, es va mudar a un centre d’alt rendiment a París, on va estar abans d’anar a la Universitat de Tennessee. Malgrat no haver sigut seleccionat en el draft, va firmar un contracte amb els Memphis Grizzlies, i va arribar a debutar a l’NBA. Després d’una temporada sense gairebé protagonisme, va tornar a França la temporada passada per jugar amb l’ASVEL, abans d’arribar a Fontajau. A Girona, té de mitjana 9,2 punts i 5 rebots en 23 partits.
«Com en la vida, tenim alts i baixos. La clau és com reacciones als mals moments. Sé d’on vinc. I hi penso sempre que venen moments durs. Penso en tots aquests nois i noies que no van tenir l’oportunitat que jo vaig tenir. Estic molt agraït de poder viure de la meva passió cada dia», expressa.
Pons ha creat la seva pròpia fundació, Hoops Relief, per facilitar equipament esportiu i suport als joves d’Haití i el Senegal. «Per a mi és important tornar a la comunitat tot el que m’ha donat. Molts nens no poden jugar a bàsquet perquè no tenen les facilitats ni l’equipament per fer-ho. Des de la fundació intentem millorar les vides dels nens, donar-los esperances i ajudar-los a desenvolupar-se i que aconsegueixin el seu somni», assegura.
A El Perseguidor, Julio Cortázar dona vida –inspirat en Charlie Parker– al brillant i turmentat saxofonista Johnny Carter, que entrava en una altra realitat mentre tocava: «La música em treia del temps, tot i que no és més que una manera de dir-ho. Si vols saber el que realment sento, jo crec que la música em ficava en el temps». Una cosa semblant li passa a Pons quan agafa la càmera de fotos.
«Passo molt temps pensant en bàsquet. Menjo, dormo i somio amb bàsquet. La fotografia és una manera d’escapar-se d’això. M’encanta, és part de la faceta artística que tinc a dins i que reflecteixo a través de les fotos», relata. Quan es retiri, té pensat obrir el seu propi estudi fotogràfic.
Als 24 anys, Yves Pons continua decidit a perseguir el seu gran somni. Tornar a l’NBA.