BARRACA I TANGANA
Dijous, el meu fill Teo va trobar un rellotge de polsera oblidat en un calaix i se’l va apropiar. El rellotge del Teo ha sigut aquests dies i en aquesta casa la gran atracció. Aquí intentem ser feliços amb poc, perquè no hi ha cap altra manera precisa de ser-ho. El vell-nou rellotge és el primer rellotge del meu fill, que només se’l treu per a l’essencial, és a dir, entrenar-se i jugar partits. Durant el primer dia de la seva nova vida amb rellotge, el meu fill ens va mantenir informats de l’hora amb precisió. Anàvem al cotxe, paràvem en un semàfor i apuntava: «Les tres hores i vint-iquatre minuts». Canviava el semàfor a verd, repreníem la marxa i matisava: «Les tres hores i vint-i-cinc minuts». Estàvem mirant la tele, tan tranquils, i de sobte trencava el silenci al sofà: «Les nou hores i disset minuts». Quan el vaig acompanyar al llit i li vaig dir bona nit, va activar la llum del seu superrellotge i es va acomiadar: «Les deu hores i sis minuts».
Tot anava més o menys bé amb el nen-rellotge fins que es va despertar l’endemà. Al Teo li va picar per contrastar, un error infantil i recurrent. Va assaltar la nostra habitació a punt de plorar perquè el seu rellotge anava un minut avançat respecte al telèfon mòbil de la seva germana gran. Li vaig dir que no importava, que era igual, però estava clar que ell ho veia d’una altra manera. Li importava i no li era igual. Un minut és un minut. El meu fill no s’acoquinava davant la immensitat del cosmos. Per al Teo era molt important saber quina hora era exactament, una qüestió vital. Va requisar els nostres mòbils per comparar i vaig començar a espantarme