Louis C. K. i la cultura de la cancel·lació
El documental ‘Louis C. K.: Perdón (o no)’ explora la repercussió que l’escàndol d’assetjament sexual que l’aclamat còmic va protagonitzar el 2017 va tenir per a la seva carrera, les seves víctimes i el món de la comèdia en general.
¿Quin tracte mereixen aquelles figures públiques que van cometre abusos sexuals i van mostrar penedir-se’n, i què compta com un acte de contrició veritable? ¿Hauria qualsevol transgressió d’aquesta índole de comportar la mort professional? Si no, ¿quant se suposa que ha de durar la penintència? ¿I fins a quin punt comporta la seva rehabilitació una negació de la de les seves víctimes? Són preguntes que sorgeixen de manera gairebé inevitable al parlar del que coneixem com a cultura de la cancel·lació, i que resulten especialment difícils de contestar al fer-ho concretament del cas de Louis C.K.
El novembre del 2017 va veure la llum un article a The New York Times en el qual s’acusava l’aclamat còmic nord-americà, creador i estrella de la magnífica telesèrie Louis, d’haver assetjat sexualment nombroses companyes de professió. Que, més concretament, s’havia masturbat davant seu o els havia demanat fer-ho. Immediatament, C.K. va admetre en un comunicat que els testimonis d’aquelles dones al diari eren certs i va anunciar que s’agafaria un temps per, apartat dels focus, pensar en l’ocorregut i aprendre’n. El documental Louis C.K.: Perdón (o no), dirigit per Caroline Suh i Cara Mones i acabat d’estrenar a Movistar Plus, examina les veritables repercussions que l’escàndol va tenir per a la seva carrera, per a les que s’havien vist afectades pel seu comportament i per al món de la comèdia en general.
En ple Me Too
Publicat en plena eclosió del moviment Me Too, només un mes després que comencessin a sortir a la llum els actes comesos per Harvey Weinstein, l’article del Times va tenir conseqüències immediates: companyies creadores de contingut com Netflix, FX i HBO van tallar els seus vincles amb C.K. i I Love You, Daddy, la pel·lícula que ell acabava de dirigir i protagonitzar –i en la qual es descriu la relació sentimental entre una adolescent i un home de 70 anys acusat de comportaments inapropiats–, va ser poc menys que esborrada del mapa. Totes les seves actuacions i altres aparicions públiques van ser cancel·lades. Nou mesos després, no obstant, ja estava de tornada sobre els escenaris de teatres i clubs de comèdia, i no va trigar a recuperar la popularitat i el favor de bona part del seu públic en bona mesura gràcies a acudits que abordaven precisament les accions que havien conduït a la seva cancel·lació.
La pel·lícula de Suh i Mones no defensa que C.K. hagués d’haver deixat de treballar per sempre; més aviat lamenta que ni ell ni el món de la comèdia nord-americana en general aprofitessin l’ocorregut per fer un examen de consciència genuí. Per a això se serveix de fragments d’entrevistes amb figures del món de l’humor, crítics culturals i les periodistes que van revelar el cas, imatges d’arxiu d’actuacions, titulars i publicacions a les xarxes i, sobretot, els testimonis de tres dones que van alçar la veu: la còmica Jen Kirkman, que inicialment va assenyalar C.K. en el seu pòdcast, el 2015; l’artista Abby Schachner, que posteriorment va relatar que havia sentit el còmic masturbar-se mentre parlava amb ella per telèfon; i la còmica i periodista Megan Koester, una de les primeres persones a informar sobre el comportament de C.K. Totes elles expliquen al documental l’escarni i el descrèdit, l’assetjament a les xarxes i els perjudicis professionals que van patir després de fer públiques les seves experiències.
Honestedat confessional
Com la pel·lícula deixa clar, la proclivitat de l’humorista a masturbar-se en públic havia sigut un secret a crits, assumida amb resignació tant pel seu creixent poder en el món de la stand up comedy i en el de la televisió com per l’honestedat confessional de la qual feia gala sobre l’escenari, posant-se a si mateix en el centre dels seus acudits a causa de les seves compulsions sexuals. Quan les acusacions van emergir, molta gent va pensar que no eren tan greus, sobretot en comparació amb els casos de Harvey Weinstein i Bill Cosby, i si bé C.K. inicialment va patir pèrdues econòmiques i humiliacions, el 2022 va guanyar un Grammy gràcies al seu monòleg Sincerely Louis C.K.
Suh i Mones van mirar sense èxit de comptar amb la seva contribució al documental. Més destacat resulta, això sí, que no hagin participat ni les dues còmiques la
No va trigar a recuperar la popularitat i el favor de bona part del seu públic
La proclivitat de l’humorista a masturbar-se en públic havia sigut un secret a crits
confessió de les quals va ser realment la columna vertebral del cas mediàtic contra ell, Julia Wolov i Dana Goodman, ni cap de les figures més rellevants de l’humor que sis anys enrere s’havien posicionat en contra seu. Pot ser que aquesta absència, com algú suggereix en un moment de la pel·lícula, es degui que en el món de la comèdia són molts els que tenen vergonyes per amagar, o potser té a veure amb la capacitat intimidatòria recuperada per C.K.
Hi ha qui sosté, d’altra banda, que el Me Too als EUA ha perdut força a l’acontentar-se a funcionar sobretot com un mecanisme de recerca de venjança, mantenint el concepte d’abús sexual associat de manera igual de fèrria a figures com Weinstein i a aquells membres de la indústria de l’espectacle acusats de ghosting, infidelitats o flirtejos excessivament insistents. En última instància l’única conclusió irrefutable a la qual Louis C.K.: Perdón (o no) acaba arribant sobre el seu objecte d’estudi és molt més simple: per desitjable que resulti per a molts, cancel·lar de per vida un artista que continua gaudint del favor massiu del públic és completament impossible.