L’Iran, l’amenaça global El règim dels aiatol·làs no ha deixat de fer la guerra a la regió, però sempre ho ha fet a través de ‘proxies’ i intermediaris, no de manera frontal. Fins a aquest diumenge passat

De les moltes fal·làcies respecte al conflicte de l’Orient Mitjà que dominen el relat públic, una n’és que l’atac de l’Iran contra Israel ha estat la represàlia a l’atac quirúrgic israelià contra la Guàrdia Revolucionària a Damasc. Òbviament hi ha una causa-efecte, però aquesta seria una relació que reduiria al pur simplisme el paper de l’Iran a la regió i el seu conflicte amb el món occidental.

Des de la revolució dels aiatol·làs el 1979, la retòrica contra «el gran Satan», encarnat en els Estats Units, i contra «el petit Satan», encarnat en Israel, ha inspirat les estratègies, els objectius i les accions bèl·liques del règim, amb un potencial militar que no ha parat de créixer des d’aleshores. L’Iran ha esdevingut una potència de primer ordre a la regió, amb nombrosos tentacles, i tots han fet, durant dècades, la guerra a Israel: Hezbol·là, controlant el Líban, amb 200.000 míssils apuntat a l’estat jueu; les milícies xiïtes controlades per la unitat 840 de la Força Quds, des de Síria; les mateixes milícies dirigides per la Guàrdia Revolucionària des de l’Iraq; els houthis del Iemen, en guerra endèmica amb l’Aràbia Saudita, i les organitzacions terroristes que actuen a Gaza, amb Hamàs i el Gihad Islàmic com a braços executors del pop iranià. No oblidem que Hamàs s’ha entrenat a camps de la Guàrdia Revolucionària. De fet, no hi ha gaires dubtes que el mastermind del terrible pogrom del 7 d’octubre va ser l’Iran, el principal beneficiari de la desestabilització per una guerra a Gaza.

Sigui com sigui, l’Iran no ha deixat de fer la guerra a la regió, tant als països sunnites de l’entorn com a Israel, per bé que sempre ho ha fet a través de proxies, és a dir, a través d’intermediaris, i no de manera frontal. Per això l’atac de diumenge contra Israel marca un canvi de paradigma a la regió, justament perquè la guerra que l’Iran executa des de fa dècades ha sortit de les ombres. I ho ha fet amb un potencial mortífer de gran envergadura que ha estat fallit gràcies a l’ajuda dels aliats israelians, però sobretot gràcies a les darreres generacions dels Arrow-Hetz, el sistema antibal·lístic israelià que ha demostrat un potencial de defensa inigualable. Però no oblidem que l’Iran no pretenia fallar, sinó fer una matança important, i per això va enviar tres tipus de projectils, a velocitats diverses: des de drons suïcides (els mateixos que cauen sobre Ucraïna) fins a míssils de creuer, o els míssils bal·lístics Shahab-3, la nau capitana del seu armament, profusament venuda a Rússia, amb càrregues explosives que anaven dels 20 fins als 600 quilos d’explosius. És a dir, des de la perspectiva de les intencions, el fracàs iranià va ser important. Alhora, va aconseguir un efecte no desitjat per als seus interessos: un reforçament de les aliances amb Israel, inclosa la insòlita participació de Jordània, que, tot i que no té interès a ajudar l’estat jueu, té menys interès que creixi l’Iran. I tot mentre els aliats naturals de l’Iran, la Xina i Rússia han mantingut un silenci estratègic.

A partir d’aquí l’Orient Mitjà està en una calma tensa que pot derivar en un encapsulament o en una escalada del conflicte, la derivada de la qual podria ser catastròfica, no només des de la perspectiva humana, sinó també per la crisi econòmica que generaria. Però si alguna cosa queda clara és l’amenaça permanent que

Leonard Beard representa el règim iranià, reforçat des de la guerra de Síria. No oblidem que, a banda dels seus proxies a la regió, també ha desenvolupat una penetració política, militar (amb diversos acords per a armament sofisticat) i terrorista a tota l’Amèrica Llatina, amb la pista d’aterratge que li han ofert Veneçuela, Nicaragua, Bolívia i la mateixa Cuba. A hores d’ara Hezbol·là controla tota la triple frontera i ha establert llaços sòlids amb el narco de la regió, mentre la Guàrdia Revolucionària, amb passaports veneçolans, crea una estructura d’influència, i es desenvolupa una estratègia de domini mediàtic a través d’Hispan TV, en connexió amb Telesur i d’altres, i una àmplia influència en xarxes socials. És a dir, també a l’Amèrica Llatina, l’Iran funciona a través de proxies. Es tracta, doncs, d’una ofensiva d’ampli abast que va de l’Orient Mitjà al con sud americà, i que té com a objectiu la lluita contra les principals democràcies occidentals. Per això cal no errar la mirada: Israel és el seu primer objectiu, però l’Iran és una amenaça global.

Teheran també ha desenvolupat una penetració política, militar i terrorista a l’Amèrica Llatina amb la pista d’aterratge que li han ofert Veneçuela, Nicaragua, Bolívia i Cuba