Si Israel i l’Iran exploten, anirem tots al darrere
Netanyahu sap que qualsevol incendi provoca una reacció en cadena. Per això, després d’adonarse que havia ficat la pota a l’atacar el comboi d’ajuda humanitària del xef José Andrés, fet que va allunyar momentàniament els EUA del seu posicionament d’aliat inqüestionable, es va disposar a atacar l’ambaixada iraniana per destapar el veritable enemic d’Israel i del mode de vida occidental.
La guerra de Gaza és la guerra entre Israel i l’Iran que paguen els civils de Gaza. Així mateix, el Líban, el Iemen, l’Azerbaidjan i d’altres pateixen les conseqüències de
Era una eliminatòria de Champions, jo què sé, un Olympique de Lió-Barça, i com que ell estava de corresponsal d’EL PERIÓDICO, a París, em va suggerir si em semblava bé que es desplacés a la ciutat francesa per ajudar l’enviat especial que cobria el partit. José Antonio Sorolla era un boig del futbol. Perdó, un boig del Barça. Evidentment, per contagi, especialment, amb Antonio Franco, Javier Batalla i el meu germà Carlos, tres dels seus companys d’estudis, feina i amistat.
Li vaig dir que sí, és clar, i vam quedar que escriuria una segona peça, una contracrònica, un text ambiental, bulliciós (bé, tractantse d’ell, no tan bulliciós) per completar les tres pàgines que havíem de publicar sobre el partit. El problema va ser que ell mai, mai, va estar acostumat a les presses. Odiava les presses. Ja us podeu imaginar si les presses venien imposades pel tancament de les pàgines del diari, que, ja en aquella època, era draconià.
Maleïdes connexions
El cas és que, en efecte, va acabar el partit a les tantes (com sempre) i la seva peça no arribava. Era ell, per a nosaltres un ésser únic i un professional espectacular, així que vaig aguantar tant com vaig poder fins a dir-li «¿què?, José, ¿com ho tenim, això?» La peça ja estava escrita, però... li fallava la tecnologia, la connexió. «Jo no entenc com podeu treballar així, de pressa, corrents, sense poder reflexionar, sense pausa, sense calma, sense rellegir les
Sorolla: no aparèixer enlloc i ser imprescindible a tot arreu. Això, que va ser una de les seves moltes virtuts, ja no és apreciable en aquest món, en aquesta vida i, molt menys, en la nostra professió, que ha canviat tant i que ell odiava. El canvi, dic.
Sorolla era qui estava darrere de tots, començant pel gran, el monstruós, l’únic, el cap, el seu amic de l’ànima Antonio Franco. El món de Franco era, en molts moments, per viu, per passional, per rigorós, per exigent, inaguantable, tot s’ha de dir. I allà hi havia Sorolla per posar pausa, serenitat, un «d’acord, Antonio, així ho farem, però deixa-ho a les meves mans». ¡Uf!, allò era aigua beneïda.